Vés al contingut

Pàgina:Noveles (1906).djvu/258

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
254
emili vilanova

grimes amargantes y desconsolades. ¡Per tu, Reyna universal de mon amor y aficions! per ara y sempre! aquí en vida, y al altre món en ànima y esperit, ò en la forma y modo que disposi la superioritat única y eterna!»
«¡Cavaller, que be parlau! y quíns estrenyiments de goig sento al cor escoltantvos! ¿De quí aprenguéreu tantes dolsors? d'ahont vos ixen tantes tendreses y paraules cautivadores? ¡Quín penar lo nostre, tants anys cercantnos, veyentnos de lluny, y no poder conseguir fernos arribar ni'l tremolor d'un sospir, ni l'alegría de un somriure, ni la mel d'una amoreta!
¡Còm anavan vagatives mes mirades cercantvos per descansar en vos! ¡Còm exían vaporosos mos sospirs y flotavan perduts d'assí y d'allí, remontantse a alteses celestials y esguardant per tot arreu cercant lo cor estimat y baxant a la terra no trobantlo tan amunt, penetrant en jardins y boscuries per si t'hi veyan, y recullirse entendrits dins lo cor teu!

. . . . . . . . . . . . .