Pàgina:Noveles (1906).djvu/99

95

tristeta

verna ningú; ja n'hi hà prou qu'ella digui «no vull axò» per executarho de frente.
 — Va a carnadures: qui més forta, qui… Cadascú té'l seu sistema; jo no vull males cares.
 — Tant me fa: jo mano, y sèrio tot l'any.
 — ¿Y quan rieu? fòra de casa? fugíu, fugíu; si'l sé fer més que vos lo sèrio; que'm vindrèu a contar! Hi ha hagut ocasions qu'ab la Caterina quedavam agraviats: ella ab uns bigotis axís, com una trompeta; jo tres dits més enfora de la boca y súrti'l que vulgui. Tocavan les vuyt; cap amunt a esmorzar. «¿Què tenim pel ganxo, rossa?.... ¡Ay vatúa'l món dolent, que no me'n recordava! ara sí que l'he fregida! Nada menos que l'orde de la plassa eran morros en tota la línea!» Y ella també, la sirena, anava enderrerida de memoria, trencava la consigna y me la trobava cusint y cantant. ¡Vaya un parell de surruts més estampats! No pot ser, me tivan massa les fesomíes si tinch de fer lo serio.
 — Errat, l'indivíduu té de ser ferreny sempre: ab rahó ò sense. Y jo