Pàgina:Obras completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals - III (1890).djvu/158

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


En aquesta llengua cantavan los trovadors mes vells (seggles xii y xiii), ja fossen de la Galia inferior, ja de Catalunya ó de Italia [1].
 La branca del mitjorn dels Pirineus, á mes del nom de romans que era comú á totas las fillas del llatí, rebé aquell que li pertocava, que era 'l de catalá ó catalanesch. Aquest parlar ab las conquestas y novas poblacions passá á las Illas y á Valencia, y fins molt cap ensá sols se conegué en los tres regnes una llengua lliteraria, per mes qu' en l' ús vulgar hi hagués diferencias: las quals diferencias han sigut aprés reconegudas com á dialectes separats. Y de bon grat confessarem que moltas relliquias del antich parlar perdudas á Catalunya s' han mantingut en los altres dialectes, ademés d' algunas singularitats que aquests ofereixen, com las vocals mixtas ó diptongació en lo mallorquí: fet de importancia en que no fora oportú allargarnos.
 Emperó succehí que 'ls poetas y mestres qu' estudiaren la «Razós de trobar» de Ramon Vidal, hi trobaren lo nom de llemosí com lo propi de la llengua que allí s' ensenyava y que 's volia imitar: y eix nom del llibre de Vidal traspassá á algun dels nous tractats que 's compongueren, com aquell que diu:


  Tot enaysí com lo rubís
 Sobre totas peyras es fis
 E l' aurs sobre metals cars,
 Sobre tots razonars parlars
 Parladura lemoyzina
 Es mays avinens é fina.

 Est nom fou fortunat. Al comens tingué poch ús, segons apar, entre nosaltres, mes en Castella Villena y Santillana no 'n usaren d' altre; aprés los valencians lo

  1. Aquí tractám de la llengua galo-meridional en comú sens consideració de sos dialectes, ni de las diversitats entre 'l llenguatge parlat y escrit.