O mort, que fás l' hom venturós mezquí,
y 'l plé de goig tu mijançant se dol,
de tu há pòr tot quant es sus lo sol,
dolor sens tu no nauria camí.
Tu es d' amor son enemich mortal
fahént partir los coratjes units,
ab ton colp cert has mort los meus delits
gustar no 's pot ton cert y amargòs mal.
Tornada.
Tu, esperit, si mon bén fér te val
la sanch daré per los goigs infinits,
vine á mi de dia é de nits;
fesme saber si pregar per tu cal.
V.
Si per null temps creguí ser amador
en mi conech d* amor poch sentimènt,
si mi compar al comú de la gènt
es veritat qu' en mi trob gran amor.
Pero si guart algú del temps passat
y 'l que amor pot fér en lloch disposa,
nom d' amador solamènt no 'm acost
car tant com dech no só passionat.
Morta es ja la que tant he amat
meç jo só viu vehént ella morir
ab gran amor no 's pot be soferir
que de la mort me puscha veher lunyat.
Lla dech anar hon es lo seu camí
no sé que 'm te qu' en açó no 'm acort,
sembla que 'u vull mes no es ver puix mort
res no la tol al que la vol per si.
¿En que re está que vida no finí
com prop la mort jo la viu acostar
dient plorant; «—no vulláu mi leixar:
hajáu dolor de la dolor de mi» — ?
O cor malvat del qui 's veu en tal pas
com pecejat ó sens sanch no roman
mòlt poca amor é pietat mòlt gran
degra bastar que senyal gran mostrás.
