XLV.
Lo jorn ha pór de perdre sa claror
com vé la nit qu' espandeix ses tenebres
pochs animals no clouhen les palpebres
é los malalts creixen de llur dolor,
los malfactors volgren tot l' any durás
perquè llurs mals haguesen cobriment,
mes jo visch menys de part en mon turment
é sens mal fer volgra que tost passás.
E d' altra part fás qus que si matás
mil homens justs menys d' alguna mercé
car tots mos ginys he trets per trahir me
é no cuydéu que 'l jorn me 'n escusás,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perqué en lo jorn lo trahiment cometa
pòr de morir ne de fèr vida estreta
no 'm tol esforç pera complir ma ofensa.
Tornada.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com abtament lo llas de amor se meta
sens aturar pas, tenint vida dreta,
vaig á la fi si mercé no 'm defensa.
XLVI.
No 's maravell algú perqué m' enyor
car tot delit es ja fora de mi
tant com major part d' aquell jo sentí
com es passat se dobla ma dolor,
car jo crech cert que lo temps es passat
ab cor tot ferm que tal en mi no torn
plaguès á Dèu que 'm desmembrás lo jorn
ab qui, iré hon amor m' ha delitat.
Si com lo temps á plóure aparellat
la terra y vent l' es á plóure avinent,
tota dolor d' altra m' es convinent
que en ma dolor sia passionat
tot cas estrem me porta á recordar
lo propi dan y l' llunyament de bé
mes jo 'm dolch mes s' algun mal d' amor té
car en l' afany es companyó é par.
