Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/100

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sembla haver oít dir que l'Espanya es despertà l'any dotze allà en les Corts de Cádiz, i la metàfora ens sembla molt exacta, més tal volta de lo que presumíen els qui l'inventaren. Aquella gent (trets els sectaris, i aquests sabíen molt bé lo que's feien) se trobà en un món nou, sens conciencia del lloc o nació en que estaven, ni coneixement de la societat per la qual llegislaven, com aquell qui s'alça amb el cor adormit; s'enamoraren de la superficialíssima idea de l'uniformitat, com tants a qui avui día plau més la vista d'una ciutat tota midada i nivell ad a que no pas la d'una ciutat monumental, i decretaren solemnement que uns mateixos còdics haguessin de regir per a tota la monarquía. Aquesta disposició llegislativa es considerà tant intrínseca i essencial a la nova forma, que totes les Constitucions publicades de l'any dotze ençà l'han reproduida, i és sa execució l'ideal a que tiren molts lliberals i fins altres qui no'n són. La revolució és la negació del dret històric, és a dir, del verdader dret humà, i com les llegislacions forals o el dret de les diferentes regions, és essencialment històric, com que la regió en sí mateixa suposa necessariament l'historia, d'aquí ve la verdadera antítesis entre Revolució i Regionalisme. Les modernes entitats formades per l'esperit revolucionari són unes verdaderes criatures bordes; no regoneixen ni tenen paternitat, trenquen la successió històrica, al pàs que l'entitat regional reb honestament l'existencia de sos antecessors, als quals hereda i forma amb ells una verdadera familia. Per molts anys la força de vida de que gaudeix el dret regional ha arribat a rebatre la tirànica imposició dels uniformistes, mes el precepte constitucional que mana que hi haja un sol còdi, és d'essencia del principi revolucionari, per lo qual veiem els partits polítics sempre bregar per a obtenir-lo i al menys treballen per a destruir de mica en mica, disminuint les institucions de la terra, el dret que enclou la nostra vida domèstica i social.
 Creiem, no obstant, que potser havem avençat més o menys en el bon camí; la veu de la naturalesa es fa oir quan l'home entra en reflexió i una de les intel·ligencies més penetrants i reflexives de la política militant espanyola, don Francisco Silvela, pogué dir en la sessió del Congrés del 18 d'abril de l'any 1887, dirigint-se al senyor Alonso Martínez, qui acabava