Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/105

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ma regionalista. Mes parlam impropriament; puix el regionalisme no és un sistema; qui ho pensi, s'enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal; el mateix Washington, fundador de l'«Unió Nord-Americana», no feu més que armonitzar i segellar lo que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, quant amb sa inefable i inescrutable providencia enviava a dites regions corrúes de gent ja diversa entre sí, i que fins encara, per raó dels llocs en que s'establía, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia. El regionalisme lliberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fóra tal regionalisme: la revolució no pot crear directament la regió. La Revolució violenta o la disolució social, Déu sab lo que vindrà, desfaràn l'unitat violenta i excessiva; mes, les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei natural de la societat.
 L'Estat lliberal se construeix començant pel cim, és a dir, d'una manera anti-natural; així veiem que ses constitucions se fan en Consell de ministres o en una Junta central; les nacions regionalistes comencen per la basa, és a dir, pels fonaments. Els núcleus de l'organització nacional, els membres principals que han de constituir el cos, se formen, no per una resolució dels ciutadans, sinó en virtut de la força natural de les coses; i, quan la nació ha ja arribat a adquirir grandesa i importancia, encara els perns en que's sosté sa prepotencia, són aquells mateixos membres que, com a clavats fortament en la terra, són penyora certíssima de resistencia. El lliberalisme forma unes constitucions que cauen amb una bufada; les que funda el regionalisme són més fortes que qualsevol conquistador; reïxen de la tiranía legal, i per això veiem avui día com, debilitat el sistema lliberal, torna a traure el cap el regionalisme, amb simpatía, es pot dir, universal.
 Rousseau i sos moderns deixebles, a la teoría del Contracte, a la llei de les majoríes numèriques, al principi absolutíssim de que les coses públiques poden arreglar-se a la mida del gust dels qui les governen, s'oblidaren de posar-hi la condició de que s'havía de respectar la naturalesa i manera d'ésser del país. A