Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/106

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


conseqüencia d'aquests principis s'explica que avui día ningú estiga disposat a morir per les lleis de la patria, que sempre síen aborrides per una part dels ciutadans; que, el nom mateix de patria, sempre sacratíssim, el vejam usat tot sovint en to de mofa, fins al punt d'ésser injuriós el nom de patriota. En el regionalisme s'hi troba el sentiment, que és l'hermós color d'aquesta forma política; és impossible trobar-lo en el lliberalisme. El contracte social, la resolució d'una majoria, no crea sentiments; aqueixos naixen espontaniament, són una mena d'instint racional que no pot produir-lo ni la votació d'una assamblea constituient, ni el rescripte d'un César. Totes les coses naturals provenen de l'Autor de la naturalesa; la regió, doncs, criada per Déu, és la que produeix aqueix dolcíssim afecte de l'ànima.
 En temps en que existíen les regions, amb sos adminícols naturals, els homes fòra de son país s'anyoraven; l'anyorament es més fort allí on la constitució regional és més peculiar; mes, per ont ha passat el vent devastador del lliberalisme, en les encontrades desnaturalitzades de llur antiga manera d'ésser, totjust s'hi troben reminiscencies d'anyorament; rics i pobres fugen de son país, lo qual vol dir que no l'aimen pas gaire. Ja entendrà el lector que parlem aquí de l'anyorament, perquè aquest és el gènesis del sentiment d'amor de patria; és l'humil llevor d'aquella passió nobilíssima i fortíssima que detura exèrcits, resisteix tiraníes, suporta calamitats, engendra hèroes, és llaç d'unió i preparació d'aquella virtut sobrenatural que l'actual Pontífex [1], i abans d'ell Sant Ambròs, ha batejat amb el dolç nom de caritat de patria.

 Més, si el sistema lliberal dominant és oposat al sentiment patriòtic per raó de son origen artificial, ho és també ademés per un caràcter de que no's pot despendre, i que és lo que'l distingeix en la pràctica. El dret que naix d'una pura convenció, l'organització que surt, no ex visceribus rei, sinó de la variabilíssima voluntat humana, mudable a tot vent de passions, és necessàriament variable; i d'això no cal donar-ne proves, puix l'experiencia quotidiana ho demostra. L'amor naix de la freqüentació de la cosa, de l'antiguetat d'ella; puix considerant

  1. Lleó XIII.