Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/130

que'l fonamentar d'una banda la vida propria, indígena del país, per tots sos costats, i d'altra, enfrenar les desbocades concupiscencies qui's senten atretes envers els grans centres, per a entregar-se a la vida del plaer.
La significació etimològica, propria i clàssica de la paraula civitas, és indubtable que's refereix a la comunitat, a l'universitat d'homes, usant l'antic terme, la vida dels quals és comuna i íntima; Lleó XIII l'emplea amb singular preferencia en ses encícliques, indubtablement en aquest sentit. En la que publicà el día 1 de novembre de 1885, anomenada Immortale Dei, ja hi posa el següent epígraf: de civitatum constitutione christiana; no usa les paraules societates o regna o respublicae, com podia fer-ho, sinó que cerca el mot aristotèlic, substancialment regionalista. En la carta que ja abans citàrem, dirigida al cardenal Rampolla, secretari d'Estat, fa ja la seva tendencia més manifesta aludint a l'estat feliç de les nacions constituides regionalment; mes en l'actual encíclica Libertas ja ex professo podem dir que declara ésser la forma regional la que espontaniament brota en una societat qui té vera llibertat. Diu abans que «l'Iglesia no reprèn als qui procuren que les ciutats visquen amb lleis propries i que'ls ciutadans gaudeixin de la facultat més ampla d'augmentar sos profits», és a dir, parla benignament de l'autonomía llegislativa de les regions, i de la més estesa descentralització administrativa; però encara, mes avall, afegeix: «Sempre l'Iglesia fou fidelíssima fautora de les llibertats cíviques temperades, donant-ne bon testimoni en especial les ciutats d'Italia, qui obtingueren, mediant els drets del Municipi, prosperitat, riqueses, gloriosa fama, durant el temps en que, sens impedir-ho ningú, es deixava sentir en tots els ordres de la societat la saludable influencia de l'Iglesia.» Si de consegüent la forma regional floría en prosperitat de vida en el lloc i temps en que l'influencia de l'Iglesia s'estenía per tots els ordres socials sens cap impediment, ¿no podem d'això inferir lògicament que dita prosperitat de vida provenía, i era com el fruit de la dolça influencia de l'Iglesia? Ademés de que les paraules pontificals són plenament demostrades per l'historia; puix ja no sols en l'Italia, sinó que especialíssimament en la corona d'Aragó, allà en forma republicana, gairebé sempre, aquí en forma monàr-