quica; en ambdúes nacions glorioses, riques, civilitzades i cristianíssimes, veiem a l'Iglesia amorosament abraçada amb un regionalisme polític i civil admirable, constituint una de les èpoques històriques més dignes d'ésser estudiades.
A evocar el Papa tant falaguers records, no hi és portat per una imaginació poètica o amiga d'extasiar-se en la contemplació de les grans èpoques històriques; no, el Papa és sempre un home pràctic qui mira lo present: és, en un mot, un llegislador, el summe Llegislador de tota humana criatura; i al dirigir sa apostòlica paraula a tots els pobles de la terra, a l'obrir els tresors de la sabiduría cristiana a tots aquells qui vulguin oir-la, es proposa un fí pràctic; i si els parla amb amor de la forma regional, si la recomana amb dolces expressions, és perquè coneix i veu, ell que en la terra viu en el cim de la jerarquía i governa els esperits en totes les races i en totes les llengües, que avui no és un anacronisme, sinó que, al revés, les circumstancies actuals són tant a propòsit per fer reviure la bella i feconda forma regional, com ho foren les que dominaven en els sigles XIII i XIV, temps d'immortal memoria i fecondíssima ensenyança.
El document pontifical que estem estudiant, en la part que pertoca a nostre objecte específic del Regionalisme, mira amb singular complacencia i anomena amb amor el Municipi, qui en realitat és el carreu fonamental de tota organització regional. Puix, com diguérem abans, el mèrit verdader de la forma regionalista és l'ésser una interpretació lleial de la naturalesa, una estensió de la familia, un organisme que no és altra cosa que'l desenrotllament d'aquesta agrupació necessaria, divina i essencialment humana de la familia, sens la qual cap societat pot atènyer el fí que's proposa, que és el trobar amb més facilitat la persona humana son perfeccionament relatiu, i la satisfacció de ses necessitats, servint pacíficament a Déu durant els díes que viu sobre la terra. I perquè'l Municipi dèu ésser una estensió de
