novedats qui no tenen raó d'ésser; mes tampoc és toçuda, «abraça amb molt gust els avenços que porten amb sí els temps, quan de veres promouen el benestar d'aquesta vida temporal, que és com una carrera que porta a l'altra perdurable» [1]; — «fomenta el progrés i les comoditats de la vida, i defensa l'administració de l'Estat de tota arbitrarietat»…; ella favoreix aquelles institucions o coses «que impedeixen que la Potestat soberana de l'Estat invadeixi indegudament el Municipi o la familia, i en fí, les dirigides a conservar l'honor, la vida i l'igualtat de drets en els ciutadans» [2]. Congenía amb tots els pobles per diversa que sía sa constitució, perquè si els pobles són diversos també ho han d'ésser les respectives constitucions; i fins regoneix en els pobles la facultat de millorar o renovar ses formes polítiques i governatives sempre que motius formals ho exigeixin. «No és tampoc, mirat en sí mateix, contrari a cap dever el preferir per la república una llei de govern moderadament popular, salva sempre la doctrina catòlica sobre l'origen i exercici de l'autoritat pública. L'Iglesia no reprova cap mena de govern amb tal que sía apte per a l'utilitat dels ciutadans; però vol, com també ho ordena la naturalesa, que cada hu d'ells sía constituit sens injuria d'altri, i singularment deixant sencers els drets de l'Iglesia» [3]. «Quan un govern tiranitzi o amenaci i tingui la nació injustament oprimida, o prengui a l'Iglesia la llibertat deguda, és just procurar a l'Estat altre temperament, amb lo qual se pugui obrar lliurement» [4]. «Ni tampoc condemna l'Iglesia el desig de que una nació no serveixi a cap extranger ni a cap senyor amb tal que això pugui fer-se quedant salva la justicia» [5].
Totes aquestes notes canòniques, tretes de les dues últimes Encícliques, i en especial de la Libertas, proven evidentment la licitut de la tendencia regionalista no revolucionaria, avui día molt viva a Catalunya, d una part; i d'altra la virtut i potencia renovadora de la tradició, la qual se rejoveneix continua-
