Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que la tradició de que ara parlem, social i política, consta principalment de coses contingents i variables, i que, per consegüent, deuen conformar-se amb les transformacions socials; no obstant, la mateixa naturalesa la modifica d'una manera admirable i suavíssima com no sabría fer-ho un home particular per savi que fos. Tradició i estancament són dos termes antitètics fins en sa significació gramatical; perquè'l mot tradició, i de consegüent el concepte que expressa, enclou l'idea de moviment, de curs, de transmissió, oposat, com se veu, a la significació de quietut del segón terme; per lo que en lo cabal de la tradició hi treballen totes les generacions, fins tots els homes, modificant-se continuament i essent sempre el mateix. No és la tradició una cosa arcaica, una reliquia del temps de la vellura, sinó que té perpetuament una hermosura perfecta; els anys li passen per sobre i ella mai es passa, perquè viu perennement en la plenitut de la vida. Per això considerem inexacte simbolitzar la tradició, com han fet alguns artistes, amb una dòna vella, perquè és hermosíssima, de resplandent energía, feconda, puix és mare de tots els pobles de la terra, donant el sér a les noves generacions qui van venint, fins a aquelles qui d'ella fan mofa. I cría fills hermosos, intel·ligents i forts; de manera que les tribus selvatges, que'ls pobles nòmades, qui no gaudeixen d'urbanitat de vida, són tals perquè no han sigut engendrats en el ventre, ni criats als pits de la fèrtil i benefactora tradició. Els fills se semblen a les mares, per lo qual els grans pobles són els qui tenen grans tradicions, i poble qui no posseeix tradició, serà sempre d'escassíssima potencia.
 Per totes aquestes raons l'Iglesia és amant de les tradicions dels pobles, i ella mateixa per instruir-los acut als arxius de la tradició, i abans d'instruir a les noves generacions estudía la manera d'ésser de les qui ja passaren. Mes no vol l'Iglesia l'immobilitat dels pobles, perquè no vol lo impossible, i coneix, i professa com a dogma de fe sobrenatural, la naturalesa variable, transitoria, el fluxus de la vida temporal de l'humanitat; per lo qual no rebutja les innovacions i cambis exigits per la nova faç que continuament van prenent els pobles. En sa vida pràctica, en sa conducta governativa i llegislativa, sempre l'Iglesia ha seguit aquest temperament, no és lleugera en seguir