Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/155

nant forma al caos social, a la materia nuvolosa, que la Providencia destinava a ésser un dia la nostra Catalunya. Qui passi els ulls per les cartes de fundació de dits monestirs, desseguit queda convençut de que tals fundacions foren els centres vitals del nou organisme social qui s'anava formant, l'origen de la moralitat en les costums, de la justicia en les relacions entre'ls homes i de l'il·lustració literaria de les intel·ligencies. Dits monestirs foren iglesia, escola, mercat, tribunal i lloc de seguretat en aquells temps de confusió; i quan l'Iglesia començà a agafar esperit, veiem ja desde'l sigle X i XI, que per medi de reunions episcopals, estén sobre tot el país aquells béns socials qui abans sols podíen viure dins dels sagrats murs dels monestirs.
Dos noms resplandeixen en els sigles X i XI d'altres tants prelats, qui no a llarga distancia l'un de l'altre, ocuparen la Seu de Vich, l'antiga Ausa. En aquells obscurs temps de gestació del pensament nacional, Ató i Oliva són clars indicis de la naturalesa d'ell; i la misteriosa llum d'aquella especie d'escola vigatana és una prova de que l'antiga il·lustració no havía desaparegut, i que, si bé molt esmortuida, vivía encara, com foc sota la cendra, en la nostra niçaga, qui tant fortament havía participat de la civilització romana. El fet de que l'abat de Sant Grau d'Orleans enviés, per mediació del comte Borrell de Barcelona, a l'escola d'Ató al monjo Gerbert per a que aprengués matemàtiques, en qual ciencia sortiría tant aprofitat, que al trasladar-se després a Italia, on fou arquebisbe de Ràvena i després papa, se'l tingué per home d'arts meravelloses i praeter-naturals; suposa aquí una relativa il·lustració en aquells temps d'espessíssimes tenebres. I és, potser, signe d'una raça, d'esperit pràctic i religiós, que la primera llum que's veu en l'horitzó de la naixent Catalunya sía la llum de la ciencia de Déu amb les ciencies exactes agermanada. A l'abat i bisbe Oliva se'l veu en tots els actes importants de son temps. Edifica monestirs com el de Ripoll, presideix aquest i el de Cuxà, porta la croça episcopal de Vich, reuneix sínodes fecondíssims per la civilització del país, i en les engrunes que'ns resten de sos fruits de cristiana literatura, resplandeix la bellesa llatina i el nou esperit de l'Evangeli. El panegíric de Sant Narcís de Girona té una majestat d'istil, una sonoritat i tal construcció de frase, que manifes-