Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/154

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

còm s'havíen de portar amb un bisbe, ordenat indegudament i que s'atribuía jurisdicció, afegeix les següents paraules en corroboració de lo que havem dit, de que aquí la barbarie dels invasors queda en bona part dominada per l'il·lustració del país: «Encara que'l furor dels barbres invasors, devastant gairebé totes les iglesies d'Espanya, relaxà la disciplina, la provincia Tarraconense permanesqué guardadora de les lleis i cànons» [1].
 La monarquía visigoda havía d'ésser de poca durada; aquella ombra de civilització romana, sostinguda pels pontífex de Roma, l'ideal del gran imperi qui semblava encara dominar les noves nacions que en Occident apareixíen, l'esplendor de la nova Roma, la magnífica ciutat oriental, poblada per una vella i decaiguda raça que en els arxius de son passat trobava encara elements prou preciosos per a edificar la meravellosa fàbrica de Hagia Sophia, símbol de destemprament i de caduc orgull per la riquesa i luxo refinats de sos materials i ornaments arquitectònics, i al mateix temps d'un art exquisit en lo que pertany a la forma, i per a ordenar els immensos materials del Dret en les famoses compilacions justinianes; la comunicació literaria i fins artística que'l senzillíssim, savi i piadós Sant Gregori, papa, pare de la literatura de l'Edat Mitjana, el primer i més típic representant de l'esperit d'aquesta, no's desdenyava de rebre de resplendent Byzanci, on fou apocrissari o embaixador, i que ell comunicava a l'espanyol Sant Leandre, la qual, com un ressò cada cop més apagat, arribava al bisbe Quirze de Barcelona per medi de Tajón de Saragossa; les majestuoses assamblees eclesiàstico-polítiques de Toledo, aont acudíen els prelats de tota Espanya: totes aquestes ombres de la majestat romana, ja del tot buida, havíen de desfer-se com un núvol pel remolí de l'invasió dels serraïns.

 Aquesta arrambà als cristians al Pirineu; mes amb tot i la confusió i desordre d'aquelles runes d'una civilització caiguda, la tradició clàssico-eclesiàstica no's perd, se concentra sí en els monestirs qui van apareixent en aquelles montanyes, i va do-

  1. Quamquam barbaricus furor Gothorum Hispaniarum Ecclesias prope omnes devastantium vigorem Ecclesiasticae Disciplinae relaxasset, Tarraconensem tamen provinciam custodem Legum et Canonum permansisse. (Colecc. max., t.3, p. 114.)