Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sin trobat conterranis seus, ¿què hi hauríen fet? Lo qual, ademés, se comprova pel testimoni del cèlebre Benjamí de Tudela, jueu, qui afirma que al passar per Tarragona (sigle XII) hi trobà importants edificis perteneixents als Anaseos, qui, segons Caresmar, eren els fenicis més il·lustres, i als grecs; afegint dit famós viatjant, que ja de fenicis en cap altra ciutat d'Espanya se'n trobava rastre. ¿No prova quant arrelats devíen estar en aquest país la seva permanencia després de la doble invasió gòtica i serraïna?

 L'invasió gòtica, a nostre parer, no significa en l'historia del pensament català altra cosa que un enfosquiment d'aquell resplandor intel·lectual, de que és tant bell representant Sant Pacià, sens l'introducció de cap element positiu, al menys d'importancia. Mai l'ignorancia pot favorir l'il·lustració; i tant la Tarraconense com la Galia Narbonesa teníen una tal cultura romana, que'ls pobles del Nord pogueren en gran manera enterbolir-la, mes quedaren dominats per ella; i a l'antiga comunicació amb la Roma imperial qui enviava a aquests paíssos el resplandor de sa literatura, succeí la comunicació freqüentíssima de la nostra terra amb la Roma pontifical qui fou dotada amb l'il·lustració clàssica i amb l'escreix de la sobrenatural il·lustració de la fe i de la gracia; essent, segons l'opinió de Sant Tomàs, el mateix imperi romà, convertit de temporal en espiritual. El lector tindrà ocasió de veure com Catalunya feu tota la creixença sots la benefactora ombra de la Seu apostòlica, fins que arribà al punt màxim l'amor recíproca entre l'Iglesia romana i la corona aragonesa, quan el papa Bonifaci VIII, per la Butlla Redemptor mundi, constitueix a Jaume II d'Aragó christiani exercitus Ducem… et in devotione Ecclesiae permanentem, vexillarium, Capitaneum et Admiratum generalem ejusdem Ecclesiae in vita sua. Anomenada és per tots els canonistes la cèlebre carta del papa Sirici (any 387) ad Himerium Tarraconensem; continúen les comunicacions en els sigles més tenebrosos, i parlant l'erudítíssim i crític Aguirre, company i consemblant de Nicolàs Antonio, de la carta dels bisbes de la provincia Tarraconense, ad Hilarum Papam [1], demanant-li consell de

  1. Llegida en el Concili romà de l'any CDLXV