Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/175

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ment, les obres teològiques. Regla de conducta que formulava el papa Bonifaci VIII, quan, enamorat de la sabiduria del metge de Papes i Reis, li deia: Intromitte te de medicina et non de theologia, et honorabimus te [1]. Mercès a aquesta norma educadora, es conservà sà l'esperit dels catalans; fugint d'excessos i guardant la gravetat del judici, la regla de la fe i de la raó prevalesqué, essent la nostra literatura una magnífica exhibició escolàstica en romanç, i per lo tant a ús del poble; a l'opinió xorca i variable, perquè, com diu discretament Bernat Metge, «no és sinó remor, fama o vent popular, i tostemps presuposa cosa dubtosa» [2], se sobreposà la ciencia certa i incommovible de la fe, qui dóna soliditat al caràcter dels individuus i a la mateixa societat, a la qual ademés comunica una virtut feconda que'l positivista Taine formulà amb la següent magnífica sentencia: Une doctrine ne devient active qu'en devenant aveugle [3]. L'esterilitzant processus ad absurdum dels racionalistes no existía a Catalunya; l'esperit enamoradiç ha vingut modernament. Devem, no obstant, aquí notar un síntoma molt consolant en l'actual renaixement. Semblava que la resurrecció havia de venir amb forma romàntica, per les condicions particulars de la reaparició d'una nacionalitat qui arribà al zenit de sa gloria en la meitat de la Mitjana Edat; per l'idea dels trovadors, per regla general tant desinvolts, que's presentava viventa en un restaurament que començà per la poesía; ja, en fí, perquè coincidí, en sos principis, amb el més fort del romanticisme; i no obstant, el símbol patriòtic de la nacionalitat renaixenta, el cant poètic qui cridava la morta a resurrecció, l'oda que enclou, per universal aclamació, l'esperit catalanesc, té formes horacianes; és una oda romana i no gòtica, és un nou rebrot del vell arbre català, harmònic, moderat, i al mateix temps enamorat de la propria terra; eixida en mig del desvari romàntic, és una demostració de que persevera encara a Catalunya l'enteniment que li ensenyaren de tenir aquells dos nostres patriarques, Sant Ramón de Penyafort i en Jaume el Conqueridor, verdaders pares de la catalana gent.

  1. V. Menéndez y Pelayo
  2. Edició d'en Guardia, pàg. 63.
  3. L'Ancien Régime, pàg. 275.