Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/183

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Valent. pel cardenal Aguirre, en que mana a jueus i serraïns que conferencíin amb els Frares Predicadors a fí de que in communi veritas agitata melius et facilius splendescat in lucem.

 Mes la demostració típica, concluient i eloquentíssima, de la manera racional i humana de Sant Ramón en la civilització i cristianització de la gent no cristiana, es conté en el manament [1] o consell que feu a Sant Tomàs de que escrigués la celebèrrima Summa contra gentiles, admirable instrument filosòfic per a obrir pas a la fe en les intel·ligencies científiques dominades per l'error, pedra fonamental de la controversia catòlica, dreçana proveída de tota classe d'armes per a lluitar amb els enemics de la fe, i prova pràctica del poder de l'humana intel·ligencia. Entre Sant Tomàs d'Aquino i Sant Ramón de Penyafort hi ha més analogía de la que sembla; ambdós posseeixen la mateixa manera científica, són representants i encarnacions de l'antic saber que's vesteix segons la costum del temps sense sacrificar mai el caràcter etern de la veritat, molt racionals i molt poc racionalistes; no desprecíen mai cap element humà per insignificant que sía, escolten totes les veus que ixen de l'humanitat racional sens reprovar-ne cap sinó després de madura reflexió, i en quant és possible conciliar-les les concilíen. Aquests Frares de l'Inquisició són els més implacables defensors de la Veritat, i al mateix temps els homes més conciliadors del món; basta dir que han conciliat l'Evangeli amb sos dogmes sobrenaturals, i sa moral sublim amb la recta filosofía gentílica. Sant Ramón és en l'ordre jurídic lo que Sant Tomàs en l'ordre filosòfic i teològic; la Summa de Penitencia del primer forma un perfecte pendant amb la Summa teològica del segón, són respectivament una condensació i assimilació de la doctrina moral i jurídica i de la doctrina filosòfica i teològica dels antics en forma perfectament organitzada i senzilla; no tenen l'entercament sistemàtic, sinó la flexibilitat del sér vivent; enemics d'exageracions, cerquen sempre el just medi [2]; tenen un gran cop-d'ull

  1. Tourón el qualifica de manament
  2. Diu Tourón parlant de Sant Ramón: «C'est le juste milieu qu'on remarque daus tous les écrits de notre saint, particulièrement dans le premier de ses ouvrages.» (Histoire des hommes illustres de l'ordre de Saint Dominique, pàg. 8; Paris, 1747.)