per a conéixer la veritat, però van poc a poc a definir-la; mai s'aferren al propri judici, sinó que atenen sempre al sufragi dels antics, quan les opinions d'aquests són exactes s'abstenen de donar-ne ells una de nova, quan forçosament han de donar-la la manifesten amb suma modestia. Videtur quod, diu aleshores el gran doctor d'Aquino; Solutio dubitari potest, sol dir Ramón de Penyafort, credo tamen… i aquí posa la seva opinió personal. Escriu Diago que Fra Suero, primer provincial d'Espanya, sabent lo docte que Sant Ramón era en el dret civil i canònic, li encarregà que escrigués una Summa útil i breu dels casos de dret que solen esdevenir en el Foro de la Penitencia. I tal és, en efecte, la Summa Raimundina. Com tota obra moral que tracta del dret positiu ha perdut la utilitat pràctica al perdre aquell son valor jurídic; mes sempre restarà com un monument de la ciencia i de la prudencia de son autor, qual esperit recte, moderat, assimilador, quals aficions al dret popular i consuetudinari i a la llibertat política del poble, tant rares entre'ls llegistes d'aquell temps, fa evidents, donant-nos un trasllat vivent de l'esperit admirable que generalment animava a la gent catalana. El lector se delectarà de llegir alguns pensaments del gran canonista que, com engrunes, havem extret de la Summa, escollint els qui tenen un interès general i qui demostren més evidentment l'austeritat en els principis, l'equitat en la seva aplicació, la tendencia humana i l'amor a la llibertat política que'l caracteritzen.
Posa com a una institució reconeguda pel dret diví, pel dret civil i pel dret canònic, l'esclavitut; mes essent indigna del poble cristià, qui obtingué la llibertat per Crist, pregunta què deurà fer l'amo qui, tenint un esclau no cristià, se li converteix, si aquest se lliura de la servitut pel baptisme, i contesta que no; «mes on per una bona costum, com a Catalunya, no hi ha cristians esclaus, aconsellaría que'l Senyor, en remissió de sos pecats, el deslliurés» [1]. La subtilitat de distinció i delicadesa de sentiments resplendeixen quan després d'exposar que'l jutge lícitament pot condemnar a mort al reu qui ha comès un delicte mereixedor d'ella, afegeix que, no obstant, si dicta la sentencia, encara que justament, posseit de l'odi o amb delectació de de-
- ↑ Lib. I, Tit. V.
