Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/191

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


testa, e donans la sua benediccio be per cinch negades, e besam li la ma, e present son comiat.» En aquesta visita apostòlica succeí un incident, que amb l'acostumada naturalitat refereix el Rei, que prova la claredat, la resolució i l'amor al propri dret d'aquells homes i d'aquells temps. En una de les conferencies amb el Papa, aquest demanà al Rei la prestació del tribut que son pare havía ofert a l'Iglesia romana. El caràcter franc i cavalleresc d'en Jaume s'ofèn d'aquesta demanda feta en ocasió en que ell s'està oferint al Papa per la creuada, i quan tant ha treballat per l'Iglesia, i li respòn, transcrivint aquí ses paraules: «que aquestes menuderies no deuien caber entre nos e ell». Un cas semblant de resistencia en coses de l'ordre jurídic humà refereix l'historia de Sant Lluis, rei de França, amb lo qual se demostra que la fidelitat i amor a l'Iglesia no és apocament d'ànim, ni demana la renuncia de la defensa del propri dret, de lo qual l'Iglesia, guardadora de tota justicia, no'n queda

ofesa, puix als monarques qui tals actes practicaren els col·loca en la categoría d'hèroe cristià a l'un i de Sant exemplar a l'altre. La major prova de confiança en la justicia de l'Iglesia la donà ei gran Rei en son segón testament otorgat a Barcelona l'any 1241, en el qual s'hi troba la següent clàusula que traduida diu: «Posem la nostra ànima baix la tutela i poder del Senyor Papa, demanant-li que faci observar el present testament, i que excomuniqui als qui vagin contra d'ell, i que mani a l'arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Barcelona, que si els fills predits o altres atentessin de contravenir a lo que en ell està disposat, o no complisssin lo que en ell se prescriu, que hagin llicencia d'excomunicar-los.» Una fe insigne és el motor de tota la vida pública d'aquest monarca, guerrer heroic i amable com Aquiles, pastor de pobles com els reis homèrics, i creiem nosaltres que si s'hagués deslliurat de la flaquesa de Salomó, i d'alguns actes de violencia, sería exemplar digne d'un perfet príncep cristià. El desig d'extendre el regne de Crist té part principalíssima en les seves conquestes; durant la campanya no oblida les seves pràctiques piadoses [1]; plora d'espiritual unció

  1. Els grans esperits manifesten sempre un element comú en els temps i circumstancies més diversos. En Jaume feu vot a Déu abans d'entrar a Valencia de consagrar-li aquella ciutat, qual fórmula publica en sa gran col·lecció el cardenal Aguirre; el cèlebre explorador Enric Stanley, en el volum intitulat Africa tenebrosa, refereix que, trobant-se en sa heroica i maravellosa expedició en una situació desesperant i esgarrifosa, sens poder esperar auxili dels exèrcits i esquadres dels poderosos d'Europa, obligat a reconèixer que sens l'auxili de Déu estava perdut, feu vot en la solitut de les Selves africanes de confessar a Déu davant dels homes.