guía, fatuo amore, diu la bellíssima biografía contemporania de Lull, a una noble dòna anomenada Leonor; estava una nit assegut a l'espona del llit per a dictar o escriure una cançó a la dita dama, quan girant el cap a la dreta s'adonà d'una visió de Jesucrist crucificat. Això el contrarià i mortificà, i deixant els versos se ficà al llit, sens pensar en rès més, i s'adormí. Al cap de vuit díes altra volta a la nit volgué escriure la cançó a la seva dama i la visió li tornà a sortir; per tercera i quarta vegada li esdevingué la mateixa cosa, i a la quarta se'n capficà molt. Tornà una quinta vegada en iguals circumstancies a sortir-li la visió, i aleshores Lull ja no pogué dormir en tota la nit; conegué sa vida pecaminosa, es resolgué a seguir a Jesucrist i se sentí inflamat d'una immensa amor sobrenatural. No és aquest el lloc d'escriure sa interessantíssima historia, son naixement en 1232, sa joventut lleugera, sa conversió admirable, sa penitencia en el mont de Randa, on cregué, en un incendi d'imaginació, que divinament se li havia revelat l'Art que devía servir per a portar tots els homes a l'Unitat catòlica, el manament diví d'escriure un llibre praestantem et meliorem de mundo. i successivament altres llibres, cada cop millors; sos dubtes sobre aquest pensament que li esdevingué de sobte i la confiança en realitzar-lo, essent així que nec materiam nec modum videret componendi aliquem librum; sos pelegrinatges de penitencia i de devoció i sa total consagració a la vida contemplativa, fins al punt de que sa muller Blanca hagué d'acudir al magistrat demanant curador qui cuidés dels béns d'ell i de sos fills, puix Ramón vivía enterament donat a la contemplació; ses admirables missions en terra de moros, ses entrevistes amb savis, reis i pontífex, son paper en el Concili de Viena, son magisteri en l'Universitat de París, en Nàpols i entre'ls mahometans, sos projectes de conquesta de Terra Santa, de la reunió a Roma de totes les iglesies separades, la fundació de col·legis de llengües, l'unificació de les ordres militars i son admirable martiri. Totes aquestes qüestions les tracta, i amb sana crítica depura els fets i la part natural i sobrenatural d'ells, el P. Pasqual, cisterciense, en les Vindiciae Lullianae; nosaltres pel nostre objecte ne tenim prou amb consignar la llevor d'aquesta filosofía luliana, el foc motor d'aquella gran intel·ligencia, i el caràcter individual
