Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/204

de la persona, coneixements que són essencialíssims per a judicar de l'il·luminat doctor i declarar-nos el caràcter de sa doctrina.
Essent la mística amor a la Veritat eterna el motor del pensament lulià, no dèu estranyar-nos el caràcter de la doctrina, ni certes antinomies que en ella es reparen. El místic no té mestre, ni té mida; és un explorador d'espais desconeguts, son coneixement és experimental, no científic, essencialment individual, corresponent a les seves facultats; i així com de molts viatjants qui passen per un mateix país cada hu ne reb una impressió diferenta i en dóna descripcions diverses, de la mateixa manera en et regne de la Veritat, l'exploració feta en les místiques elevacions de l'intel·ligencia humana no és el camí segur, no és el mètode establert per l'instrucció dels homes; i, no obstant, l'Iglesia ens recomana als doctors místics i ens retrau sos pensaments esplèndids, com també aprofitem la llum intel·lectual dels poetes, sens que, emperò, els prenguem per mestres de la ciencia. Perquè l'activitat intel·lectual del Beat Ramón Lull era moguda per l'amor, se distingí per una feconditat extraordinaria, puix la feconditat naix de l'amor; escrigué a cents llibres en les llengües catalana, llatina i aràbiga; mes amava molt escriure en sa llengua materna, perquè, diu el P. Pasqual, li era més fàcil, i ademés afegeix: «perquè aleshores era boi universal, essent mare no sols d'Espanya i de França, sinó d'Italia, com ha manifestat n'Antòn Bastero i Lledó en el llibre La Çrusca Provençale, publicat a Roma en l'any 1724».
Era, doncs, fecondíssim i amant de vulgaritzar, i el moviment doctrinal no'l volía reduit a la classe dels lletrats, sinó que, portat d'una especie de democracia literaria, el volía fer fàcil, posar-lo a mà de tothom i escampar-lo per tot el món. La gènesis mística de la doctrina luliana, ens dóna també raó de son regust d'il·luminada, no sols quan tracta de les grans qüestions teològiques, sinó fins en la resolució dels problemes químics, lo qual sens dubte li valgué la contradicció de molts. L'aferrament a sa manera de pensar, puix el creia inspirat directament per Déu, arribà a l'heroísme, com ho prova el següent cas: Després de la seva conversió i quan ja tenía en el pensament son Art general, assistí un día de Pentecostès als oficis en l'iglesia dels Fra-