Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/237

espirituals, e mes senten la bellea e llegea que veen ab los ulls corporals que aquella que veen ab los ulls spirituals. Humil Senyor, obeyt per tots los pobles, ben volgut per totes gens, molt es pus bella cosa de ver spiritualment los fems en l'hort que la mala fembra en la esgleya, ja sia so que los fems sia cosa de lleja figura e la fembra sia bella figura… car del femaral que's en l'hort ixen fulles e flors e fruyts de diverses colors, e de belles odors e de bones sabors, e de la mala fembra non ix sino pecat e pudor e sutzetat per ben ordonat que sia. E la mala fembra se posa blanquet e color, es tiny sos cabells e les celles e sa boca e sos ulls per tal que sia vista bella a les gens, e sobre les belles colors e les belles faysons que vos avets posades en ella, ella. Senyor, posa colors que son de coses molt lleges e molt pudens a veer e a odorar e a palpar… En axi com gran sequedat o gran fret es pestilencia de fruyts de la terra, en axi la bellea de les fembres es estada pestilencia e tribulacio de mos ulls, car per la bellea de les fembres som estat oblidos de vostra gran bonea e de la bellea de vostres obres. E per lo plaer que mos ulls han aut en ver belles fembres e desitjat moncor que elles haguessen llur coratge corromput en pudor de luxuria… Com l'arbre que es sech, Senyor, es podat… ell renovella e dona bellea de si mateix als ulls corporals per rao dels rams e de les flors e dels fruyts que met, en axi si vostre plaer era que vos me porgassets em denejassets de mos greus pecats, encara poria esser, Senyor, que jo fos vist per los homens bell e nedeu e ple de bones obres.»
 Contempla més enllà tots els estats de l'eclesiàstica i civil jerarquía, essent curiosíssim, ple de fondes observacions i del color de l'època, traslluint-se sovint l'imaginacíó somniadora i generosa del gran escriptor. Parla amb gran devoció del Papa de Roma en lo qual «veem, Senyor, que honrats tota la humana natura, car gran honrament es que hom sia vostre llochtinent en terra…»; dels juglars, qual art, començat per alabar a Déu, vingué al punt de no haver-hi «nenguna art tan vil com art de juglaria», volent el piadós contemplador convertir-lo en ofici honest i espiritual; mes entre tants, volem copiar el següent text, del capítol en que tracta dels pastors, puix resplandeix de filosòfica hermosura: