Deus ha tot lo mon affinat,
Car l'ha ab si participat,
En quan s'es en home encarnat.
El Desconort és el poema lulià més interessant. Es la descripció espiritual de l'Autor, l'exposició de son sistema, l'explicació de ses aspiracions, la consignació solemne de la missió que's creia haver rebut, on se descobreix el caràcter poètic, idealista d'en Lull, el vol immens de sa imaginació amb el qual s'aparta de la terra i perd de vista als homes; tal volta somnía, mes son somni és el somni de l'amor que no'l deixava reposar. Té certa germanor de sentiment amb alguns poetes moderns, generalment poc cristians; una melancolía inquieta, un to de queixa i mal contentament; no té aquella quietut i repòs de la gran poesía cristiana, li falta la majestat de la pau que's troba en el Dant, qui fins en les horrors de l'infern mostra no la pau, que allà és impossible, però sí aquella sublim i grandiosa immobilitat típica de l'eternitat; i això no vol dir que li faltés al sant juglar mallorquí la fermesa de la fe, com als poetes abans indicats, puix volía el Beat Ramon:
Que ab ferre e ab Just e ab ver argument
Se des a nostra fe tan gran exalçament,
Quels infaels venguessen a ver convertiment.
Et en hay ço tractat trenta anys, e verament
No n'hay res obtengut..........
Amb gran melancolía, llavors el generós filosop:
Com home irat qui fuyg a mal Senyor,
Me'n aney al boscatge, on estava ab plor
Tan fort desconortat, que'l cor n'haich gran dolor.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Allà es troba amb un ermità amb el qual comença l'interessant conversa que constitueix la materia del poema. EI solitari procura consolar-lo, i Ramón va exposant ses idees i projectes descobrint-se amb gran energía la convicció que tenía d'haver rebut sobrenaturalment una missió extraordinaària:
Encara us dich, que port una Art general
Qui novament ea dada per do espirital,
Perquè hom pot saber tota res natural,
