Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/271

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de l'home, i fins la mateixa Biblia; la paraula divina, escrita en els Sants Llibres, que proclama superior a la paraula de Déu expressada en la naturalesa, creu ell que demostra ésser paraula de Déu amb raons purament naturals. La raó individual, sens cercar el descans de l'autoritat divina i humana, domina en els llibres de Sabunde; com més tard del judici privat de cada hu ne farà Luther selvatge regla de creencia. Mes no cregueu que'l nostre doctor fos un foll enamorat de la literatura del Renaixement, al revés, la desprecia: «Els qui més fàcilment mediten en Tulli, Horaci o Virgili que no pas en el Verb de Déu, fan gran injuria a Déu… Tant-de-bo que'ls amants dels llibres seculars oissin aquest nostre discurs; me penso que no tant gustosament s'adheriríen a sos vaníssims estudis» [1]. Ni ningú dèu creure's que'l prescindir de la revelació suposi en Sabunde un escriptor qui vulgui un pur humanisme; no, per ell, com per son venerable Mestre, Jesucrist ha d'omplir la vida humana, tota ciencia se l'ha de proposar per fí, dient en el capítol 259 del Llibre de les Criatures o Teología natural, que tota la ciencia, intenció, pensament, memoria, aplicació i estudi dèu versar sobre la mort de Jesucrist Fill de Déu. Tant presumit pensador, qui creia amb la sola raó atènyer els grans principis comunicats a l'home per la divina revelació, desenrotllà, sens dubte amb gran magnificencia, la seva doctrina, quan un docte escriptor, i es feu seva la sentencia el cardenal Bona [2], afirmava que'l llibre de les criatures era la Quinta Essencia de Sant Tomàs; i un poeta escrigué en lloor del nostre filosop els següents versos, que estàn al principi del dit Llibre de les Criatures en l'edició citada, i que denoten la convicció de que Sabunde havía complert la seva arrogant i impossible pretensió:

 . . . . . qui tot de vatibus unus.
Quae Natura negat jungere, juncta dedit.
. . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . habet cogitque fateri
Nunc ratio, credi quae jubet ipsa fides.

 No arribà Sabunde, com pretenen aquests versos, a ager-

  1. Dial. 4, pàg. 184.
  2. Apud Salzinger, t.I.