Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/284

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


va les més graves amonestacions i l'amenaça del càstig diví quan s'ho mereixíen, i qualsevol qui llegeixi les moltes cartes dels reis i prínceps a nostre Sant, se convencerà evidentment de que aquest no fou un àulic qui cercava la companyía dels grans de la terra; al revés, fugía d'ells, sols a grans instancies accedía a acompanyar-los, puix l'ànima noble i senzilla del gran Predicador s'avenía millor amb el franc esperit popular. Rebutjà les mitres que se li oferien, no volgué el capell de cardenal; i tota l'influencia social que tenía l'esmerçà en bé del poble, qui l'amava amb més fervor encara que'ls prínceps. De son influxe isqué la fundació de l'Universitat de Valencia [1]; el col·legi per òrfens d'aquella mateixa ciutat, coneguts més tard amb el dolç nom de fillets y filletes del Pare Sant Vicens; establí també una fundació per l'estil a Lleida, i posseit d'una admirable caritat cívica, no sols dedicà son zel apostòlic a la conversió de les ànimes, a la pacificació dels ciutadans, com després veurem, sinó que fins treballant pel bé comunal estableix institucions administratives, com una especie de junta en el Concell de Valencia, la qual devía dar l'aprobació a tota despesa comunal, que passés de cinquanta lliures. Fou Sant Vicens un verdader Pare de la Patria; totes les ciutats de Catalunya per boca de sos Concells sol·licitaven sa presencia; totes el regoneixíen com a benefactor; consten en públics documents accions solemnes de gracies que li tributaren; a haver-hi hagut aleshores la consuetut d'ara, hauría sigut fill adoptiu de cent llocs diferents, i [2] l'amor que portava a sa patria el mogué a l'hora de la mort a sortir de Vannes, on se trobava, per anar a morir en sa dolça terra, desig que no pogué complir, puix per falta de

  1. Fins els moderns historiadors de l'Instrucció pública a Espanya, don V. de Lafuente i Gil de Zárate, confessen la paternitat de Sant Vicens sobre l'Universitat valenciana, i l'últim, tant modernista, parla d'ell encomiàsticament i l'anomena il·lustre. Tenía Valencia llibertat d'ensenyança, mes la multiplicitat d'escoles perjudicava la ciencia, i així, després de moltes provatures, gracies a Sant Vicens se vingué a unificar els estudis, amb lo qual se posà el fonament a l'Universitat.
  2. Tingué, no obstant, Sant Vicens, com no podia menys en aquell temps de divisions, enemics, Així inventaren un Procés fet contra frare Vicens Ferrer valencià, perdulari, vagabundo, suposant que'l famós inquisidor Fra Nicolau Eymericb l'havía encausat per haver el Sant sostingut que Judas havia fet penitencia de sa traició.