en loch de prolech o prohemi. Desgraciadament s'ha perdut, i no sabem es tingui noticia d'aquest interessantíssim volum que faría posseidora a la literatura catalana d'un tresor d'eloqüencia superior, comparable al dels antics Pares de l'Iglesia, lla més típica demostració de la civilització escolàstica en la gran oratoria sagrada. Tenim un il·lustre testimoni de l'amor que'l Sant professava a la tradició catalana en un document de l'Arxiu de Ripoll, que publicà Vidal y Micó en sa excel·lent historia. Consta que Sant Vicens no sols fou confessor de la reina Donya Violant, sínó també de Donya María de Luna, duquesa de Montblanch, muller de l'infant en Martí, i ademés conseller i almoiner del rei Joan I. Aquest monarca, en 30 de novembre de l'any 1391, en un privilegi firmat a Vilafranca, fa donació del lloc i terme de Molló al Monestir de Ripoll, amb l'obligació de que aquell Abat i convent cuidin d'erigir suntuoses sepultures als cossos dels comtes de Barcelona qui jauen en aquella iglesia, baix la disposició, direcció i coneixement del religiós i estimat conseller i almoiner seu Fra Vicens Ferrer. Deia així l'aludida donació arxivada en l'arxiu de Ripoll, estancia de Molló, signat el document del número 106, segons el citat historiador, qui en transcriu el següent fragment… Sub his conditionibus, et retentionibus, quod vos et Monasterium vestrum praedictum teneamini facere vestris propriis sumptibus et expensis ad dispositionem, ordinationem et cognitionem Religiosi, et Dilecti Consiliarii, et Eleemosynari nostri Fratris Vincentii Ferrarii Sacrae Paginae Professoris (aut post obitum, absentiam, vel defectum ejusdem, nostri Capellani Majoris) busta, sive sepulchra solemnia in Monasterio Rivipullensi praedicto, Comitibus Barchinonensibus, qui inibisepulti et tumulati existunt, §. Datis in Villafranca ultima die Novembris anno a Nativitate Domini millessimo trecentessimo nonagessimo primo, Regnique nostro quinto.
El benaventurat frare, qui devia dirigir l'erecció de solemnes sepulcres als Comtes de Barcelona en Ripoll, posseía l'amor no sols al cos, sinó també a l'esperit dels qui fundaren la nació catalana. Identificat amb els prínceps, fou sempre viu representant de l'esperit popular; l'afició als primers no li veda-
Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/283
Aquesta pàgina ha estat revisada.
