El modern esperit racionalista ha volgut trobar una explicació al fet de que'l predicador català fos entès en tant diverses nacions, a la semblança de totes les llengües romanes i a l'admirable expressió del Sant; mes l'Iglesia ha conservat en el procés de canonització les deposicions de molts testimonis qui l'havíen oit (puix la canonització es feu trenta anys després de sa mort), els quals justifiquen que no solament era entès de tothom, sinó que'ls homes de diferentes llengües que juntament l'oíen, disputaven després sostenint cada hu que havía predicat en la seva. Es cert, emperò, que tot el sér de Sant Vicens parlava. Fins en la vellesa, quan son cos era ja una runa, al predicar se rejovenía i transformava, se li encenía la color de sa cara, creixía d'estatura, de sos ulls eixía misteriosa llum, i sa veu poderosíssima, extenent per sobre l'immens gentiu qui l'escoltava, les ones de sa eloqüencia contundent i victoriosa, rendía els cors més durs, il·luminava els esperits més obcecats, i la llum evangèlica evidenciada per la raó natural i el sentit comú, en lo qual tenía una traça extraordinaria, omplía l'horitzó, més que a mig día la llum solar. Sos auditoris eren de vuit, deu i fins de trenta mil persones, qui al crit de timete Deum de l'Apòstol, queien de genolls en terra fins que l'angèlic predicador alçava el vol per medium coelum i els portava davant del trono de la misericordia divina. Així no és d'estranyar que les ciutats el rebessin amb honors de profeta enviat per Déu; mai s'és vist un triomf tant admirable de paraula sortida de boca humana; lo mateix en l'extranger que en sa patria els Consells de les grans viles el demanen; lo mateix a Valencia que a Marsella, tant a Barcelona com a Vannes, surten a son encontre prínceps, magistrats i poble, i han de pendre la precaució de fer-lo entrar en la ciutat ficat dins d'un cèrcol per a que la gent no l'atropelli pels carrers i places. Una de les vegades que anà a Valencia, foren tant grans els obsequis, que'l famós escriptor Fra Francesc Eximenis, amic seu, li preguntà: Mestre Vicens, ¿còm va la vanagloria? Contestant-li el Sant: Va i ve, però no's deté. Tal volta a algún pobre d'esperit li semblarà impropri d'un Sant el tolerar i acceptar tant esplèndides apoteosis; mes entengui la diferencia de sentir de l'home espiritual i de l'home animal, i recordi que'l sér més humil qui
