Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/299

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aíxí tindrà tots els luxuriosos… i ¿quins restaràn amb Crist? Pocs…»[1] Si el lector se recorda de les escenes de la propagació del Protestantisme a Alemanya, si té noticia de les famoses tavernes on se donà forma a la moral, o de l'escandalosa liturgia nupcial de Carlstadt, veurà, com de Sant Vicens, en aqueix punt, se pot dir que fou el cronista de l'esdevenidor.

 Ja havem notat que la predicació de Sant Vicens no és altra cosa que una perenne exposició de la Sagrada Escriptura, valent-se principal i constantment de la doctrina de Sant Tomàs, tenint, de consegüent, un caràcter doctrinal. Qualsevol qui llegeixi sos sermons hi trobarà la sabor escolàstica, no sols per la materia i les idees, sinó per la disposició de les parts clarament indicades, perfectament endevinades i abundantment explicades, i es convencerà de que aquella filosofía, tant motejada com desconeguda, tingué suficient virtut, no sols per l'inquisició i exposició de la veritat en l'ordre filosòfic, sinó per a informar l'art oratori, donant a la paraula humana una potencia tant forta com poques vegades s'és conegut en la terra. La disposició del discurs de Sant Vicens Ferrer és sumament senzilla; l'exordi és un verdader i curtíssim preludi, assenta desseguit la materia de que vol tractar i explícitament la divideix, així en el sermó del dissabte post Laetare comença per referir breument el lloc de l'Evangeli a que correspon el text: Jo só la llum del món, sobre'l qual vol predicar, l'aplica a la Llei de Crist, i comparant aquesta amb la mosaica, prova que la guanya: l.er, en la generalitat, puix està destinada a tots els pobles i a tots els temps, i la mosaica solament a un poble i a una època; 2.ón, en la claredat, perquè l'antiga Llei sols explicava de Déu lo que també coneixía la filosofía amb la llum de la raó natural, i la nova ens descobreix els misteris de la Trinitat divina, etc; 3.er, en l'utilitat, per quant les promeses als qui observaven l'antiga Llei, es referíen a béns temporals, al pas que la vida eterna va anexa a l'observancia de la nova. Tot això, desenrotllat amb abundancia, claredat i oportunitat, amb luxe de detalls, amb digressions pertinents i vives, constitueix l'ànima del sermó i és son estil general; per lo qual, fàcilment se comprèn que és, la seva, una

  1. Idem Serm. 4.º Dom. II, Adv. Dom.