Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/308

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i el més il·lustre dels nostres poetes en la mateixa expressa alts conceptes d'amor, i pregons i lluminosos principis de filosofía moral. ¿I còm podía ésser d'altra manera, si els dos germans Ferrer, qui determinaren l'elecció del d'Antequera, foren tal volta els qui han aclat un monument més il·lustre a la llengua patria, l'un amb ses famoses predicacions, l'altre vertint al català els llibres de la Sagrada Escriptura? A l'unió de la corona d'Aragó amb la de Castella es dèu sens dubte el que s'anés sofocant l'esperit indígena, l'espontaneitat del pensament català. Fins per lo que toca a la ruina de les institucions populars nostrades, Balmes, amb sa acostumada claredat i talent, remontant-se a les causes, demostra que l'unió de les corones d'Aragó i Castella ne fou la causa; no per la persona tal o qual, sinó per les circumstancies i condicions, polítiques i socials, que produiren l'evolució, com ara diríem, de la monarquía absoluta. En el capítol LXVI, volum IV, d'El Protestantismo, l'il·lustre vigatà breument compendía tot lo que's pot dir sobre la materia. Mes ¿podía preveure tot això Sant Vicens Ferrer? Es difícil de dir, puix eren necessaries circumstancies sols conegudes de la Providencia, i fins en la suposició afirmativa, és a dir, creient el Sant que així s'anava preparant l'unió dels Estats espanyols, en afavorir-la no hauría fet altra cosa que seguir el pensament d'homes il·lustres de la terra, convertir en juridics els llaços morals que la naturalesa i l'historia havíen establert entre'ls diferents pobles espanyols, sens que això signifiqués per rès l'ofegament relatiu del pensament català, després vingut sens dubte en part perquè a l'hora de fer-se l'unió l'esperit català havía ja fet la florida, que degué quedar reclosa dins de més estrets termes per la falta de l'impremta, trobant-se de front amb el poble castellà qui, venint més retrassat, aleshores estava fent la puja; i sobretot per l'absorbent importancia que'l trono donà a Castella, i a les condicions particulars d'aquella gent, qui per l'ufana de son caràcter congeniava millor amb la tendencia preponderant del sigle, somniador de grandeses, que no pas la gent catalana amiga de les pràctiques llibertats de la terra, treballadora i reflexiva. Ademés, el Renaixement, a nostre parer, donà el cop de mort a la literatura catalana; aquesta estava informada de l'esperit popular,