Vés al contingut

Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/315

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

nir-se en compte per a modificar tal volta el judici dels posteriors Nicolás Antonio i Torres Amat, qui, segons les apariencies, no feu més que seguir al primer. En efecte; els dits autors semblen suposar que'l gran escritor català no sols no tenía la crítica convenient, que això planament també ho confessem, sinó que's troben falsetats en els seus escrits. Respectem moltíssim al savi canonge sevillà, autor de la Bibliotheca vetus, i al benemèrit escritor del Diccionari; mes direm: a nosaltres ens feu també igual impressió, la qual contrarià nostre respectable amic D. Mariàn Aguiló, tant coneixedor de l'antiguitat catalana, a qui la comunicàrem; i després que havem més reflexionat, després que havem vist el judici de la junta de Perpinyà, en la qual interveníen homes eminents en les lletres divines i humanes, després de considerar l'alta estima en que era tingut a Valencia, en qual convent habitava, i l'amistat que'l lligava a Sant Vicens Ferrer, creiem que si es troben inexactituts, anacronismes, cites estranyes i inexplicables en el gran polígraf Eximenis, això primerament pot ésser conseqüencia de l'amplitut dels seus escrits, perquè qui molt abraça poc estreny, d'admetre sens discerniment lo que trobava en els llibres del seu temps, i sobretot perquè degué existir una literatura de la Mitjana Edat desconeguda de la posteritat, perduda, sens dubte algún, per la dificultat de la transmissió abans de l'impremta, a qual literatura es refería n'Eximenis en ses cites, i sens dubte també la Junta de Perpinyà al dir del nostre escriptor que era claríssim magna et multiplici doctrina. La naturalitat amb que parla, la naiveté de son esperit, manifestant tant lo que abona com lo que perjudica a son propòsit, si no constés ademés la fama de virtut que tenía en aquella democràtica i lliure societat, en la que naturalment hi havía oposició d'opinions i interessos, que hauría atacat al savi mestre, indica que no pot ésser tingut per escriptor qui inventa lo que escriu, sinó que admet lo que'ls altres diuen, i cita lo que'ls altres citen; això és, que fa feix de tota llenya, portant-lo això a anacronismes, a posar cites falses, a donar crèdit a lo increíble, i a fer, de consegüent, que les seves obres, malgrat l'encís que tenen, no arribin a aquella altitut de criteri que sol informar als vers mestres. Mes fixem-nos en la condició en que estava la literatura abans de l'imprem-