Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


corresponent la naturalesa a la gracia, es desenrotllà amb tanta fidelitat, seguint els eterns camins de la perfecció de la familia humana, segons modernament ha reconegut l'estranger Le Play, veritable mestre, universalment apreciat, en les disciplines econòmiques i socials.
 Puix que la vida pràctica social era natural i cristiana, devia també ésser-ho el pensament català. No és ara ocasió d'entrar en tal materia, ja ho farem després; mes la cosa és per sí tant evident per qui tinga tant sols un rudimentari coneixement de nostra literatura, que no cal parlar-ne. Tots els grans pensadors catalans fins a nostres dies, han sigut pensadors cristians; si algú ha relliscat en l'heretgía, com Arnau de Vilanova, la cosa no ha passat d'un somni d'un home qui es vol enlairar pels immensos horitzons de la contemplació, sens tenir prou fortes les ales dels principis de la divina revelació; mes l'heretgía, tantes vegades veína de Catalunya, mai s'és ficat dins ella, i si alguna volta ha arribat a penetrar-hi, lo caràcter dels naturals, enemics de tot deliri, ha fet inútil la temptativa. En aquells temps d'entusiasme religiós, en que les sectes d'il·luminats feien prossèlits fins en els pobles més piadosos, en Catalunya quasi rès lograren, i açò que la profunditat del sentiment religiós penetrava fins a la substancia de la terra. I és perquè Catalunya era molt de veres i molt pràcticament cristiana. No sabem lo que succeirà amb la contemporania Masonería; mes a nostre parer, els prossèlits que fa, no són entre catalans castiços, sinó principalment entre aquella gent lleugera, enamoradiça de tot lo nou, a qui agrada ser mona dels estrangers, incapaços de compendre l'excel·lencia de llur llinatge i ignorants de sa historia.
 Si en aquest punt aplicam el gran principi aristotèlic de que les operacions són de la mateixa naturalesa que'l subjecte qui les executa, havem de proclamar que molt cristià dèu ésser l'esperit de la nació catalana quan de tal manera ho són les institucions que d'ell deriven, les manifestacions que'l tradueixen i tal la força de resistencia a tot lo que'l contraría.
 Mes vingam ja a una altra manifestació de l'esperit nacional, tal volta més humil, però no menys verídica; considerem el pensament català, no ja en les importants institucions socials o bé