Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


en els il·lustres i elevats pensadors, qui foren far dels nostres passats, sinó en el poble qui parla com sent i sent com creu; esbrinem el pensament del poble, interroguem la sabiduría popular i examinem el que ara, batejat amb un nom de fòra casa, ne diuen el Folk-Lore, i veurem ja no solament les eternes creencies i les piadoses pràctiques, les virtuts morals i les teològiques, sinó fins la devoció més tendre i al mateix temps més sòlida. Qui examine sens preocupació els grans caixons on té col·leccionades les màximes, sentencies i refrans de nostre poble, el Sr. D. Mariàn Aguiló, benemèrit del país, més encara que bibliotecari de l'Universitat, bibliotecari i arxiver de la sabiduría del poble català; qui puga assaborir nostres cançons, és a dir, qui conega la filosofía i la poesía del nostre poble, que aquell poeta i literat ha recullit amb devoció filial, al conèixer el pensament, els sentiments i els gustos de Catalunya, per força haurà de confessar que'l nostre esperit nacional és enterament cristià. Els més sublims misteris i atributs de la Divinitat, la gran missió de Cristo, la tendríssima intercessió de la Verge Maria, en una paraula, tot lo més alt i més pràctic d'eixa filosofía humana i divina, que'n diem el cristianisme, els antics gnòmics, mestres de la patria, ho ensenyaren al poble amb fórmules senzilles i naturals, o bé brotaren del sí de nostra raça deificada, com a hermosos fruits d'un arbre de bona sava. L'Orfeu català fou Cristo.
 Les variacions del temps poden minvar aquesta magnífica florescencia de nostra terra; mes mentre el ric caudal de l'esperit persevere, l'arbre de la patria serà com el d'Horaci que, variant les estacions, perd la fulla, mes és per quedar-se'n vestit d'altra de nova, igual, però més hermosa. Convé, doncs, servar i fomentar l'esperit, que és la substancia de la patria. La substancia fa la cosa: perdent-se aquella es perd aquesta; per lo qual si l'esperit català es dissipava quedaría també desvanescuda la patria. Un nou esperit faria un nou poble; l'un sería la successió de l'altre; mes no fóra el mateix; la casa sería idèntica, mes l'estadant divers, portaría tal volta els mateixos vestits i joies de la mare patria, mes no fóra la nostra mare, la qui ens ha donat el ser social que tenim. Si aqueixos ridículs constructors de nacions, qui volen formar pobles amb l'eficacia de sa