Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/325

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gan lo cap vers orient», segons explica Damascenus en son llibre IV; privilegis i drets concedits pels prínceps a les iglesies; delictes comesos en els temples per eclesiàstics, prínceps i seculars, i defensa fundadament les llibertats eclesiàstiques. Com a dignitat o excel·lencia de l'Iglesia tracta dels diferents graus de la jerarquía cristiana, tal qual el dret públic per llargs sigles la regonegué, i posa en primer lloc el poder pontifical, que «es lo major que al mon sia ne regoneix senyoria sino solament Deu». «Apres la dignitat papal tantost ve la segona que s'apella imperial. Aquesta dignitat senyoreja en lo temporal sobre tota crestiandat, sots quines maneres, empero, e lleys e condicions de present n'ho enten a tractar fins al deen llibre…» Parla en sengles capítols de la dignitat dels diferents reis posant com a primer el de França, després el de Castella, després el d'Aragó: «Aquest es vexilari e senyaler general de la Santa Mare Esgleya. D'aquesta casa es profetat que deu aconseguir monarchia quasi sobretot lo mon…» Va explicant la dignitat dels diferents reialmes amb l'explicació de sos escuts, i al tractar de l'imperi dels grecs diu que «a tanta dejeccio son venguts per los turchs que la pus aterrada nació crestiana es que al mon sia», i acaba dient amb menyspreu: «pus que son cismatichs e rebells a la Santa Esgleya de Roma no merexen que d'ells fassa hom gran mencio».
 Un punt de vista típic de l'època, i que demostra el pregón sentit de justicia i de reflexió que en ella dominava, és la manera de considerar la religió com a un pacte entre Déu i les criatures. I ja és sabut que la revelació considerà sempre pactes el Vell i el Nou Testament, i la creencia cristiana del premi o del càstig en l'altra vida, se funda en el compliment o incompliment del pacte, mes faci's reflexió sobre l'identitat d'aquest principi de la governació divina amb el principi de la governació humana que en aquells sigles regía, i que veurem més explícitament exposat en el tractat polític del mateix Eximenis. Les monarquíes paccionades de la Mitjana Edat són ad instar de la monarquía de Déu en la terra, la qual, com va a veure el lector, té també els seus privilegiats; mes fundant-se sempre els privilegis en la naturalesa de les coses. Després d'explicar que les lleis divines, qui regeixen als homes són com pactes entre aquests i