ment que no pot penjar de les passions populars; doctrina franca cent cops molt més preferible que l'hipòcrita que avui domina, que donant en apariencia i de paraula la direcció política de la nació al poble, els governants saben bé tenir amagats els fils que mouen tots els òrguens públics, resultant una comedia semblant a la que veiem en els emperadors romans voltats d'institucions republicanes i acontentant al poble amb aquesta artificial decoració. Concretant ja més el seu pensament polític tracta de sí és millor que'ls regidors de les Comunitats ho síen per temps o bé perpetualment, declarant-se en favor de la primera forma, i després tractant ja del sobirà en un capítol demana «si val mes que lo princep sia per eleccio o per natura» i alegades les moltíssimes dificultats de l'elecció de rei conclou que'ls filosops «han jutjat que mes val dexarho tot a Deu e que ell do al regne aytal princep per natura com li placia, lexada tota eleccio axi que lo princep sia perpetual en linatje e en regiment». Explicada la necessitat de la monarquía hereditaria, prova en altre capítol «com la millor policia que al mon sia es viure sots noble e bon rey», i àdhuc vol que'l regne sía gran i fort per varies raons «car mils se pot obtenir justicia quan lo regne es gran e comu a totes les parts que la volen que no quant la ha a cercar en diverses senyories… aytant com la senyoria es major aytal es pus bastant a jutjar tota causa e a perseguir mals homens e tota injusticia e cascun mal factor.» I parlant del respecte que's fa menar dels extrangers un príncep poderós recorda «que per aquesta raho antigament los grans mercaders cercaven que poguessen estar en terres de grans senyors e poderosos car lavors ells anaven segurs per tot lo mon». Tracta també històricament «com los passats corregien los princeps mal faents» relatant diferentes deposicions de reis, i en el capítol següent posa «quina manera tenien los crestians a correccio e a punicio de lur princep errant» i exposada la doctrina de les Decretals en cas de rei heretge, això és, que se'l denuncíi al Papa, el qual, si vol, absoldrà del jurament de fidelitat, explica que si el príncep «es hom mal o de mala vida… destructor de la cosa publica notoriament, e vinga comunament contra bons costums e contra ço que jurat ha en lo començament de son regiment, que si no's vol corretgir de sos mals per consell d'homens solemnes e espirituals,
