Religió cristiana, que en el deen s'ocuparà ex-professo del Pontificat i de l'Imperi, i en el dotzè, en el Regiment de Prínceps, tracta per tots costats, com havem vist, de l'organització social i política dels homes.[1]
Malgrat les grans llacunes amb que'ns trobem, se veu clarament l'universalitat de coneixements de l'Eximenis; mes si el lector el vol anomenar enciclopedista, tingui entès que al nostre menoret li manca la gravetat i exactitut d'esperit necessaris en els qui volen fer l'ofici de notaris de l'humanitat pensadora, estenent l'inventari dels coneixements existents per les generacions esdevenidores. Al comparar l'esperit de Sant Isidoro, de perfil clàssic, d'exactitut de judici, amb el do d'expressar amb breus paraules la substancia d'una ciencia o art, amb el del mestre Francesc Eximenis, aquest resulta molt inferior; és cert que les obres isidorianes conegudes no presenten una abundancia igual a les del nostre escriptor; mes el criteri de l'enciclopedista arquebisbe hispalense té la soliditat i tremp científic que dóna la clàssica tradició literaria, al pas que'l nostre patriarca o pseudo-patriarca jerosolimità té el caràcter típic dels esperits innovadors i entusiastes de l'esdevenidor; sovint els somnis de l'imaginació li semblen realitats, lo sorprenent i extraordinari el captiva, admet com a científic, com succeeix avui día en certs exercicis i doctrines, lo que mai sortirà del domini de la superstició o de l'utopía, i ell, representant en el sigle XIV d'una ordre religiosa de gran influencia en el progrés de les ciencies naturals i del moviment popular, se troba condemnat més de sis centuries abans per la següent sentencia dictada pel criteri clàssic-cristià tradicional de l'autor de les Etimologíes: Astrologia, vero, partim naturalis, partim saperstitiosa est. — Naturalis dum exequetur solis et lunae cursus, vel stellarum, certasque temporum stationes. Superstitiosa, vero, est illa, quam matematici sequuntur, qui in stellis augurantur, quique etiam duodecim signa per singula anima vet corporis membra disponuntur, siderumque
- ↑ Don Emili Grahit, en sa Memoria, dóna l'enumeració dels dotze llibres del Crestià, seguint principalment a Nicolàs Antonio, mes respecte al deen no s'avé amb lo que's desprèn de lo que l'autor diu en el primer llibre, com manifestem en el text.
