Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/366

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que voluntat perqui'l fet s'executa
l'atorch Senyor, e si ab ell disputa
a la fi se guia per son seny.

Essent l'intel·ligencia facultat necessaria, no pot deixar de conèixer l'objecte intel·ligible adequat, i estant la voluntat fermament lligada amb l'intel·ligencia, l'amor espiritual del poeta participa en certs termes d'aquesta necessitat:

¿Qui es lo foll que'm repta si no am?  (III)
¿Qui es lo foll reptant me de amar?

Sempre l'intel·ligencia racional pot desfer el camí, tornar a la bona vereda; mes la dificultat és grossa; per això el poeta sembla que vol recular del camí de l'amor, mes ho troba impossible i es compara a un infant a qui han tret de son carrer que

tornar no sab de hon altri'l porta  (IV)
ni menys per si may fara tal jornada.

Els sentits se conjuren contra l'enteniment, i valent-se de la delectació, i de la contrarietat de la delectació, que aviva més l'apetit, aquell se troba batut i pres, segons canta el poeta en la següent estrofa:

Vos no voler lo meu voler empeny
e vostres ulls han mon arnes romput,  (Ibíd.)
mon pensament minvant m'ha ja vençut
so presoner poruch per vostre seny;
lo vostre gest tots mos actes afrena
e mon voler res no'l pot afrenar.

Senyala els graons del desenrotllament de l'amor, que comença pel sentiment, venint després el desig, fins arribar al paroxisme de la passió concentrada

e port al cor, sens fum, continu foch  (V)
e la calor no'msurt a part defora

per això el fa amagrir, i el passionat no se sab explicar:

lo pacient no pora dir son mal  (Ibíd.)
tot affeblit, ab llengua mal diserta;

voldría fugir els extrems i no pot; enveja a los que migs llochs