Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/385

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


e no se que aquest voler empatxa
puix yo so cert haver voluntat franca.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ans que la mort lo proces a mi cloga
placia't Deu, puix teu vull ser, que'm vulles.
Fes que ta sanch mon cor dur amolleixca,
de semblant mal guari ella molts altres.

Però la voluntat humana ha d'esforçar-se, una voluntat peresosa fa a l'home inútil:

Ajuda'm Deu; mas follament te pregue.
Car tu no vals si no al qui s'ajuda,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
¿Que fare jo, que no meresch m'ajudes,
car tant com puch conech que no'm esforçe?

Mes la turpitut del nostre voler és gran:

Jo sent pahor d'infern al qual faç via
girar la vull e no hi disponch mos passos.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ajuda'm Deu, que sens tu no'm puch moure
perque'l meu cors es mes que paralitich
tant son en mi envellits los mals habits
que la virtut al gustar m'es amarga.

Explica o al·ludeix als caràcters de la gracia divina. Ningú en aquest món sab les raons que guíen la Providencia en la justificació de l'home; el poeta parla del bon lladre, qui ple de maldats i buit de mèrits és renovat per la gracia:

Ton esperit lla hon li plau espera;
com, ne perque no hu sab qui en carn visca.

També nota la gratuitat de la gracia:

veig ton voler qui sens merits gracia,
dones e tols de grat lo do sens merits,

Això l'ompla d'una misteriosa temor; i recordant-se de Job, l'influença literaria del qual predomina en el nostre poeta, exclama:

Si Job lo just, por de Deu lo prenia
¿que fare jo qui dins les colpes nade?