Per a fugir de perills desitja finir la vida; mes el judici de Déu l'espanta:
¿Qui'm mostrara davant tu fer escusa
quant haure dar del mal ordenat compte?
Tu m'has donat disposicio no mala
e yo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar la vull, mas he mester ta'juda.
I aquí recorda el principi teològic de que tota bona obra que surti de la voluntat humana, suposa l'iniciativa de Déu:
Tu es primer en tota bona obra,
¿com sera, donchs, qui primer de tu passe?
Resol fer penitencia; i considerant insuficient sa voluntat, amb una bella expressió realista, demana a Déu que's prengui la venjança per sí mateix, deixant-li salvo l'esperit:
Dona'm esforç que prenga de mi venja:
yo'm trob ofes contra tu ab gran culpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta
ab que no'm tochs l'esperit qu'a tu sembla.
I acaba piadosament demanant les dolces llàgrimes de la contrició, i fins les amargues de l'atrició, que, si bé imperfectes, condueixen a les primeres:
¿O, quant sera que regare les galtes
d'aygua de plor ab les llagrimes dolces?
Contricio es la font d'hon emanen,
aquell es clau que'l cel tancat nos obre.
D'atricio parteixen les amargues
perque'n temor mes qu'en amor se funden,
mas tals quals son de aquestes m'abunda,
puix son cami e via per les altres.
Arribats a aquest punt, no és difícil sintetitzar el pensament del príncep de nostres poetes, qui fou considerat ja pels antics no com a un home qui tenía el do d'alegrar la vida del proisme
