Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/404

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bon gust dels antics clàssics. L'ascètica, la mística, la pedagogía, la literatura, la filología, la filosofía, l'historia, l'apologètica, la sociología, la medicina i el dret, en una paraula, totes les humanes disciplines, donen testimoni de la competencia del Vives, de la bella ordenació de son esperit i de sos esforços en pro del saber. Es, emperò, de notar que sa doctrina argüeix un retrocés en el coneixement de la nostra naturalesa, respecte dels escriptors anteriors qui de bon troç no eren tant savis com ell. Pot ésser millor que retrocés diríem indecisió. Aquella admirable unificació entre la ciencia humana i la divina, que feu d'ambdúes una sola peça, sens sacrificar els drets de cascuna d'elles, sovint se veu que s'escapa al Vives i així hi trobem aquell misticisme, més lligat de lo que sembla a primera vista amb el criticisme, que arriba a un menyspreu i desconfiança de la ciencia humana; al revés de l'armònica doctrina tomística, que ordenava sí tots els elements humans, mes tots els aprofitava i dignificava enllaçant-los amb la veritat primera. El savi que no arriba a atènyer aquest admirable secret, patent tant sols als humils, no és sibi constans, veu les falles de la sabiduría humana, la resplandor de la divina, i aleshores menyspreua aquella; estudía la ciencia divina, i trobant moltes exigencies humanes en el sér social, que aquesta directament no satisfà, dubta d'ella, sens considerar que d'ambdúes juntes, segons l'ordenació divina, l'home s'ha de valer per a fer sa vía mundana. Amb el Renaixement se trencà el pacte sempitern del poble amb Déu; per això el poble quedà sacrificat, i el Cesarisme, triomfant en totes les esferes, assenyala la desaparició no sols de la literatura popular, és a dir, de la literatura de tots, de tot el poble, formant-se aleshores una literatura aristocràtica i altra vulgar; sinó també del regionalisme, perquè aquells savis ignoraven el secret de les grans conciliacions, com desgraciadament també l'ignoren molts dels presents. Mai el Vives rebutjà la Revelació, al revés, la reconegué per mestra de la veritat, mes no sabé fer pariona d'aquella a la raó, muntant-la a soberana dignitat; però com veurà el lector, pels breus apuntaments que segueixen, enriquí la ciencia per medi de l'observació, posant-la en contacte amb la naturalesa, i l'espurgà de l'ufana, ridícola i convencional, propria de totes les decadencies.