Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/403

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


me ha restablert l'integritat de la naturalesa humana, produint un humanisme o internacionalisme abans desconegut, assenta el següent principi: Homo christianns mundanum se esse existimat, non contemplu civitatis suae tamquam exiguae, sed amore pectoris sui in cunctos se homines diffundente[1]. Es indubtable que la Mitjana Edat, sobretot a Catalunya, conegué els principis socials de la llibertat, igualtat i fraternitat dels homes, que havem vist intimats en nom de Déu pel gloriós Sant Vicens Ferrer, mes el regionalisme d'aquells temps era determinat en sa forma externa, per condicions necessaries de sa social existencia, per circumstancies històriques transitories, per lo qual l'humana naturalesa, havent ja venturosament deixat aquell vistós embolcall de sa infantesa, dèu, emperò, aferrar-se a l'esperit humà qui l'informava. L'amor és el glutinum social portat pel cristianisme, mes la revelació de Crist, els elements sobrenaturals per Ell duts a la vida humana, no destrueixen, ans suposen els elements naturals i sobre d'ells se funden, fins al punt de que la deformació de la naturalesa fa impossible l'existencia de la gracia. Així és que, l'internacionalisme o humanisme, si vol atènyer una forma noble adequada, suposa el regionalisme i s'ha de fundar sobre d'ell, de manera que l'amor que ha d'extendre's a tots els pobles de la terra, no ha d'ésser altra cosa que'l foc de l'amor natural a la propria familia i el propri poble, que'l buf de la boca de Crist, usant un terme profètic, després extén a tots els membres del'especie racional creant un Regionalisme més humà, mes flexible, gens antagònic, basa d'aquella unió universal de pobles que l'ànima i el cos de l'humanitat, això és, el cristianisme i el comerç, ensems demanen. El restaurament, doncs, de la familia de la regió, dèu ésser l'objecte preferit del sociòleg modern: i del Vives, heretge del regionalisme, podem dir, que afavorí aquest de la manera que diem que les heretgíes convenen a l'Iglesia, essent instrument d'una seva major perfecció esdevenidora. Perquè si bé'l gran escriptor, com havem dit, no sabé bastir el noble palau de la ciencia, recorregué feliçment els reialmes d'ella, arrencà les males herbes que en ells creixien, i els adobà amb la sabiduría i el

  1. De Veritate Fidei christianae, pàg. 454.