Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/402

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Jaume Roig d'Anacreon Valentinus, i és perquè l'anterior centuria, passat ja el fanatisme revolucionari del Renaixement, fou com l'alba de la reaparició feliç del Regionalisme en el camp de les lletres. I no volem deixar de consignar en aquest lloc que'l maneig dels manuscrits i llibres catalans, procedents gairebé tots de les biblioteques dels frares, amb ses manuscrites notes marginals de diferentes èpoques, revelen que'l catalanisme, perdut el culte públic, dins dels convents rebé sempre un filial i devot culte privat.
 Mes si el Vives no fou en realitat restaurador, la seva acció representa en l'obra de les generacions un nou sediment, usant el terme dels geòlegs, que infundía una sava vigorosa, si bé sacrificava el Regionalisme existent, i preparava una reaparició d'aquesta forma social, a que aspira, per exigencia de la naturalesa, l'humanitat lliure i civilitzada, en armonía amb la manera d'ésser dels temps moderns. La fraternitat universal dels pobles ensenyada per l'Evangeli, l'igualtat de tots els homes predicada pels apòstols, especialment per Sant Pau, qui feien de l'accepció de persones un dels pecats més graves, són condicions que la Providencia divina, segons ens ensenya la Revelació cristiana, vol que resplandeixin en la familia humana; i el cosmopolitisme modern ajuda en aquesta part a l'acció divina. El Renaixement matà l'espontania manifestació de l'esperit; mes amb sa uniformitat, unida a altres poderosíssimes causes de l'ordre material, contribuí, al menys negativament, a preparar l'humana societat per a rebre una civilització universal, de la que és un precedent la llegislació internacional que cada día veiem desenrotllar-se. El Regionalisme típic que'ns delecta contemplar en l'Edat Mitjana, la diversitat de trajos i de costums, de jurisdiccions i de soberaníes, de literatures i fins de liturgies eclesiàstiques, tant interessant baix l'aspecte estètic, fóra una petita manía pretendre'l en els temps moderns, puix la difusió dels principis socials del cristianisme, estrafets pels socialistes internacionals, demanava una forma més ampla que l'esperit cristià revelà al Vives, i que ha de donar al Regionalisme del pervindre, sortit del dels temps passats, com la flor de la poncella, un esperit igual a l'antic, mes una forma molt diversa. El Vives formulà el nostre pensament quan, parlant de còm el cristianis-