Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/401

una civilització, mes oblidar els elements presents, divorciar-se del poble real i tal com és, ridiculitzar la literatura amb que s'alimentava son esperit, no tenir en compte sa manera d'ésser i de sentir per a imposar un motllo més correcte, de forma més severa i més senyora, és, a nostre parer, contrari al lliure i expansiu esperit cristià, i a la vera civilització popular.
I ara anem a escriure un pensament que potser escandalitzarà els elegants conreuadors de la literatura i els doctes deixebles de la filosofía. Per nosaltres l'Eximenis, amb tot i l'escoria de sos errors i faules, nascuts d'un criteri molt imperfet, mes divulgant i posant a mida del poble menut les altes veritats teològiques, morals, socials i polítiques, és a dir, generalitzant els humans coneixements, és més acreedor de la vera civilització que'l Vives depurant-los, és cert, mes fent-los sols assequibles a la casta dels lletrats. El Renaixement fou una revolució aristocràtica feta en dany dels pobles, i entre tots aquests el català, qui, per una admirable precocitat, havía arribat a un extraordinari desenrotllament d'esperit, fou la víctima més sacrificada. El cesarisme literari del Vives fou inexorable, un sol cop havem notat que anomeni la llengua catalana, i aleshores ne parla amb natural amor, puix mai la naturalesa queda enterament corrompuda, i és quan en el llibre segón Feminae christianae explica l'importancia que les dones tenen en la formació de les costums. «Després que'l rei en Jaume, diu, hagué netejat la meva Valencia de serraïns (pel qual motiu la memoria d'aquell varó sempre serà fausta), se poblà la ciutat d'homes aragonesos i dònes ilerdenses: els fills d'aquests aprengueren el llenguatge de les mares, eum quem jam per plures quam ducentos et quinquaginta annos loquimur.» Sovint parla de la llengua espanyola en sentit de castellana, en un lloc afirma que'ls dialectes solen ésser molts en cada nació, mes que un és el principal entre tots, com a Espanya el castellà, o millor, carpetà; dels antics llibres catalans no se'n recorda, i en cambi, fet molt digne d'ésser notat, el Mayans, qui, malgrat son amor a la literatura clàssica, havía ja romput el jou del Renaixement i era amic del tomisme, defensant amb notes marginals a l'Angèlic Doctor del menyspreu del Vives, per simpatía d'esperit parla de la nostra antiga literatura, transcriu velles rimes, qualifica al poeta