Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/417

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lladres, adúlters i altres criminals, devent ésser com ells tractats; els de la 2.a, encara que tenen alguna culpa, no hi ha en ells frau, per lo qual no mereixen pena de la llei civil, quedant per Déu el càstig de que síen mereixedors; els de la 3.a classe són dignes de clemencia i convé que síen instruits en la vera doctrina. Tracta també del comunisme apostòlic, voluntari, avui encara existent en les comunitats de regulars; del comunisme cristià nascut de la cantat, que lliga amb el text aristotèlic de que l'amic és alter ipse, i amb el pitagòric, omnia esse amicorum communia, per lo qual la caritat fa totes les coses comunes quan és necessari, però usu no possessione, mes discretament explica que la caritat fa comunes les coses de mi a tu, no les coses de tu a mi; i fins aquest comunisme no està manat per ninguna llei. Desseguit entra a demostrar ésser impossible el Comunisme en l'estat actual de la nostra naturalesa, que les utopíes platòniques foren rebutjades pels filosops com a cosa de riure, que la mateixa naturalesa les desfà, que en lloc de la comunió entre'ls homes portaría discordies, baralles, guerres i confusió indescriptible. El comunisme és rebutjat per la naturalesa racional, i sols és natural entre les besties. Al·ludeix als jueus impulsors del Comunisme; i argüint contra l'idea de que amb ell se trobaría l'igualtat entre'ls homes, amb pregona raó diu que aleshores sería major la desigualtat, si tenint els homes igual fortuna i condició, s'obligava a una part d'ells als treballs més penats i repugnants, que no pas ara en que la mateixa desigualtat entre'ls subjectes suavitza les diferencies que en sí porten els distints treballs, a que la mateixa naturalesa obliga al nostre llinatge. Sadollat tot el llibre d'esperit cristià, amb l'expressió sempre ungida de la suavíssima caritat fraterna, fineix recordant a aquella encegada gent la diferencia dels seus doctors amb els apòstols qui ens portaren la bona nova, i els exhorta a seguir les víes de Déu, úniques que procuren la pau i tranquilitat i asseguren la vida eterna.
 També tractà el Vives la qüestió del pauperisme en un opúscol que, juntament amb l'anterior, demostra còm se fixava en les necessitats pràctiques socials, veient obrir-se en l'esdevenir una època de gran desenrotllament popular. En la edició de que'ns servim s'intitula: De subventione pauperum, sive de