nera que recorda a l'insigne teòleg Cano quan exerceix la mateixa missió. El xerrotejar etern de les escoles corrompé el regne de la ciencia; com les qüestions dels partits i son amor egoísta, podríem nosaltres afegir, pertorben i corrompen el regne de la patria. L'extensió viciosa donada a la lògica perjudicà a la veritat, podent-se aplicar al cas el verset de Mimus: Nimium altercando veritas amittitur. Menysprea els compendis (centones) de lleis, medecina, filosofía, teología, etc., i, extralimitant-se, estén la seva censura a la Catena aurea de Sant Tomàs, qualificant-la de rapsodia, contra lo qual justament s'alça el col·lector Mayans, recordant còm aquella obra de l'Angèlic és una exposició continua, sòlida i verament auria dels Evangelis, i fins en nota marginal el judiciós bibliòfil a la crítica dels compendis en general oposa la següent sentencia: Contemnendo parva amissa sunt magna. Amb tremenda crítica aboleix l'importancia que ja en aquell temps s'havía volgut donar als sarraïns, se riu dels qui igualen Averroes a Aristòtil i el fan superior a Sant Tomàs, el té per talent mitjà i, igualment que a Avicena, el tracta d'infantil, brut, malvat, ateu, com igualment a tots els sarraïns en general. Prova la seva gran ignorancia en quant als filosops i savis antics, puix equivoca i cambía noms i doctrines. Confronta troços de la traducció d'Aristòtil per a provar que n'alterà gravement el sentit, si bé fa lleialment la protesta de que no ha llegit sos llibres mèdics.
Diu que no sab trobar cap raó per a explicar-se el partit que han tingut dits escriptors, fòra que sía la seva impietat; raó que potser també explica l'entusiasme que després del Vives han altre cop despertat entre certa gent, com ja anteriorment, en els temps mitjos, havía succeit: emperò el lector qui conegui Sant Tomàs, recordarà la noblesa amb que l'antic frare tracta Averroes [1], que combat, la fonda simpatía amb que's dol de les angunies que passa el savi mahometà cercant la veritat, i pot veure en la manera de Sant Tomàs, i en la manera del Vives, un signe de l'esperit ample i lliure de la Mitjana Edat, i del caràcter superb i enterc del Renaixement. En el llibre VI tracta de Philosophia morali corrupta, i després d'enlairar l'ètica dels
- ↑ V. De veritate Fidei catholicae, llib. III, cap. 48.
