Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/428

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cristians sobre la dels antics filosops, pretén refutar Aristòtil en la doctrina de la beatitut. Prefereix en aquest punt Sòcrates i a Plató, i exalça com a admirable i divina la definició que aquests ne donaren dient que consistía en l'amor i unió amb aquella bellesa, sobre la qual no hi ha bellesa, que no té intermissions, ni ha de tenir fí, i que ateny al cap i complement de tots els béns. Vives, amb raó s'enamora de tant alt pensament, i fins alaba Sòcrates perquè al tractar d'aquesta materia diu que no vol seguir el vulgo, ni el pensament popular, sinó pendre per mestre el mateix Déu, o sía el Numen qui l'inspira. Mes, a nostre parer, el sistema ètic d'Aristòtil més positivista, en la bona accepció de la paraula, juntament racional i experimental, és molt més humà i demostrable; puja per graus de la felicitat ínfima, corporal, a la suprema beatitut que col·loca en la contemplació intel·lectual. Sens dubte per això l'adoptà Sant Tomàs, fent-ne punt de conexió de la raó natural amb la sobrenatural revelació. Per a refutar la doctrina d'Aristòtil sobre la beatitut, Vives la posa en contrast amb les benaventurances de Crist, acudint també als filosops qui despreciaven els béns temporals; mes el nostre escriptor s'oblidava de que al proclamar Crist benaventurats als pobres, als perseguits, etc., no parlava de la felicitat present i humana, sinó d'una beatitut futura, que's pot aquí posseir sols en esperança, i d'una pau interna que de present gaudiríen, mes provinent d'un origen sobrenatural. No anà encertat el Vives en aquest lloc al deixar a Aristòtil per poc cristià i massa humà; l'alta pensa de Sant Tomàs coneixía que tot lo que és pregonament humà és perfectament cristià; i la sanció de l'Iglesia, el sentit comú dels homes i l'aprovació de les generacions li donen la raó. Encarant-se Vives amb els defensors d'Aristòtil, els pregunta: ¿Per ventura direu que parla sols com a gentil i de llum natural? Doncs sapigueu que'ls platònics i els estoics amb la sola llum natural arribaren més aprop de lo que ensenya la revelació cristiana; lo qual, essent molt cert, no destrueix l'excel·lencia d'Aristòtil, qui, seguint el fil del discurs racional, condueix l'enteniment fins a la revelació, essent son procediment demostrable naturalment, lo qual no's podría fer amb l'alta doctrina teològica de