popular, de les invasions dels vanitosos esperits superficials qui volen manejar un ram de les coses humanes que per sa naturalesa requereix superiors forces intel·lectuals i un treball de gran assiduitat. Al nostre mestre Xavier Llorens li havíem oït doldre's que la filosofía, que ell tant a conciencia conresava, no tingués una nomenclatura difícil, necessitada de clave, com la química, que impedís que qualsevol profà donés cullerada en els dificilíssims problemes metafísics, que l'home dèu silenciosament meditar per espai de molts anys. La ciencia, com tota criatura de Déu, ha d'ésser en profit del poble, mes el voler convertir quiscún ciutadà en sacerdot de la ciencia, és un sofisma parescut al de l'heretgía protestant que pretén fer de cada cristià un sacerdot, donant per resultat la desaparició del culte diví; així com la democratització de la ciencia deixa aquesta esvaída i xorca. En el ver punt se posaren els il·lustres fundadors de l'Universitat de Lleida, Bonifaci VIII i Jaume II (1300), quan la declararen Universitat de tots els estats de la corona d'Aragó, i prohibiren la fundació d'altres en tot el regne; quedant per sos mèrits i en l'estimació pública considerada com d'igual categoría a les de Salamanca i de Coimbra, essent les tres universitats les primaries de la península ibèrica. Lleida fou, doncs, el manantial científic qui regà la terra catalana; com ja havem advertit, els doctors qui sosteníen el nostre dret civil i polític, com Callis, Mieres i Marquilles, d'aquella escola proveníen; el gran mestre en teología i portentós predicador Sant Vicens Ferrer d'ella fou deixeble i mestre, el papa Calixte III sortí igualment del vell Ateneu català, i Antoni Agustín, el celebèrrim arquebisbe tarraconense [1], honor de les lletres espanyoles, se formà també en aquell recés de l'escolàstica catalana, que meresqué encara que l'emperador Caries V li conferís els mateixos honors i privilegis de Salamanca, i que les engrunes que restaven dels escrits de sos doctors fossin remeses pel savi jesuita P. Llucià Gallissà, qui descobrí diferents manuscrits, al-
- ↑ A aquest il·lustre Prelat, nascut en un dels primers pobles, passada la ratlla d'Aragó, el podem considerar quasi català, no sols perquè la nostra llengua era aleshores parlada en son poble nadiu i es desprèn que ell l'usaría, puix existeixen cartes de l'historiador Ixart a dit arquebisbe en nostra llengua; sinó ademés perquè, deixeble ja de Lleida, exercí sa Prelatura en diòcesis catalanes.
