Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


poble d'Israel, posseint encara solament una revelació rudimentaria, es mostrava joiós del Déu de sa terra, sabent que era el qui'ls devia destronar a tots, regnant de l'un a l'altre confí del món. Mes, no obstant, el Déu d'Israel, Déu etern i Senyor del cel i de la terra, feu sa religió essencialment regionalista, lligant-la a un lloc i a un temple, fins que vingués el día en que, reforçada la naturalesa per la gràcia, amb la vinguda al món de l'eternal Sabiduría, pogués deslligar-se d'aqueix foment o adjutori humà; mes no que per això el despreciés ni el rebutgés, puix Déu no aborreix rès de lo que ha creat, i tots els sentiments i instints de la nostra raça racional són obra amorosa de ses mans. Amem amb més ternura els santuaris de la nostra terra, venerem amb més fervor les sagrades imatges que honren el nostre país, fins grans homes en santedat i lletres han tingut aquesta devoció, entre altres Sant Ignasi de Loyola, i com si Déu volgués consagrar aquest dolcíssim consorci de la naturalesa i de la gracia, trobem que en aquests santuaris i mediant aqueixes devotes imatges, els cristians se senten més socorreguts en ses necessitats d'ànima i de cos. D'aquí el gran interès espiritual de que la religió tingui aquest caràcter regionalista, i l'explicació de que l'Iglesia Romana, malgrat sa essencia d'universalitat, hagi seguit aquesta tendencia, i d'aquí que nosaltres judiquem perniciosíssima la moda de donar a la religió aire extranger i forà, de vestir-la a la manera de Madrid o de París, despreciant els venerables hàbits amb que l'adornaren els nostres progenitors. Les ànimes de pietat més sòlida són les qui tenen i cultiven la religió a la manera dels avis; la moda en rès és més desastrosa que en fet de religió.
 Sabut és que la lorica fidei ha fet invulnerable i fort el pit de la patria en totes les nacions europees per la defensa de l'independencia nacional; són a voltes dues nacions catòliques les qui guerregen, com la França i l'Anglaterra, i no obstant, la religió és la que empeny el cor de Joana d'Arc a la reconquista de la patria perduda. Mes no és sols la religió, és també la patria. Ambdues coses, quan són ben enteses, formen una sola peça; la naturalesa i la gracia s'uneixen, i en aquest cas se fa un lligam que cap Samsó polític pot rompre. D'altra part, aleshores el sentiment regional extén per tot el ser humà, en totes ses