Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/47

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


afeccions íntimes i relacions externes, el bàlsem immortalitzador de la religió; aquesta ja no és solament un salconduit per arribar a l'eterna gloria, sinó que ademés espargeix sa suavíssima influencia per tota la vida social. Per això l'esperit penetrant i reflexiu procura fomentar l'idea verdadera que de Déu ens donen l'antiga revelació i la paraula del Verb encarnat. Busca a Déu en sa propria regió, puix que no hi ha altra nació que'l tingui més aprop de sí, és un Déu verdaderament regional, essent al propri temps el Déu de cels i terra; està emparentat amb nosaltres, viu en nostra companyia, i en ella vol perseverar fins a la consumació dels sigles; real i present està en el sagrari de cada poble. Ell determina gairebé sempre l'entitat jurídica del poble A o del poble B; no teníu necessitat d'anar a Roma per trobar-lo; no té una cort central; viu en cada afrau i parla la llengua que allí s'usa. No és Déu un Senyor de fòra casa, un personatge extranger; per lo qual a l'infant català, si voleu fer-li perfectament capir l'idea del Sér Etern i de son Fill Unigènit, Jesucrist, si voleu acostar aquell esperit infantil a l'Esperit infinit i entaular entre'ls dos una vera i afectuosa relació, parleu-li de Déu en llengua catalana.
 Convé parlar molt alt i clar en aquesta materia; l'ensenyar el coneixement de Déu, això és, el Catecisme, als infants en llengua castellana, és una costum detestable, perniciosíssima i destructiva de la fe. Surt aleshores talment una fe exòtica que la major part de vegades no arrela, una religió extrangera que no sol passar mai de la categoria d'un de tants trivials coneixements que'l mestre ensenya als minyons de sa escola, tals com els rudiments de geografía i d'historia; un medi de lluir-se en día d'exàmens, per exemple, recitant un bon troç de Catecisme en llengua que's presumeix més pulida i senyora, com qui fa dir una décima per acontentar a uns quants babaus de moda; mes d'aixó resulta el verdader dualisme d'una educació frèvola i d'una naturalesa tenacíssima en conservar la llengua, de lo qual prové que no's pot atènyer lo que'ns devem proposar, això és, que la doctrina cristiana es converteixi en substancia propria de l'infant, assimilant-se la fe amb la raó i perfeccionant la seva naturalesa. La conciencia moral al català li parla en català; els dictàmens de la raó pràctica surten escrits en la llengua natural,