Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/58

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dar naturalment espelit tot element estrany; s'atura aleshores la llengua de l'oratoria i comença l'ingenuo parlar de la naturalesa.

E ma boca llavors no sab mentir ni ment.
Puix surten mas raons del centre de mon pit.


 Tal volta els devots i devotes de moda, avesats a una certa pietat coquetona i elegant, troben nostres idees massa radicals i nostre parlar massa dur; mes els supliquem sobretot la reflexió, i que parin compte en lo manifestat en un dels capítols anteriors, sobre la necessitat de fer encaixar la naturalesa amb la gracia, per que la pietat cristiana resulti sòlida i maciça, i si per nostra paraula no's convencen, oigan les següents sapientíssimes del bisbe de Solsona, Fra Pere de Puigmarí, en una de ses pastorals ensenyances: «Jesucrist... volgué que sos Apòstols tinguessin do de llengües, perquè les llengües s'acomodessin a les ànimes, i no les ànimes a les llengües, i ara va al revés, i per això s'hi fa tant poc fruit en la república Cristiana.» De consegüent, una de dues: o la teva ànima ha perdut ja la naturalesa catalana i s'ha castellanitzat o afrancesat, i, per lo tant, l'oració la fas naturalment en aquelles llengües, o no; en el primer cas prega enhorabona en llengua estrangera, perquè tu també ja ets extranger a Catalunya; en el segon, si vols aprofitar en la vida espiritual i cristiana, prega al Pare celestial en la llengua natural i materna.
 Al principi havem parlat de la semblança entre la poesía i l'oració, i ara havem de tornar a la comparança. La melodía, tant en la poesía com en la música, significativa de la dolçor del sentiment, diu clarament que'l càntic surt del cor; doncs bé, escolteu vosaltres una congregació de fidels catalans qui ori en català i una altra qui pregui en llengua castellana, i observareu en el to dels primers una melodía tendríssima, i al revés, en els segons notareu una remor molt diferent. Estem segurs de que'ls poetes qui han cantat l'oració, mai s'han inspirat oint l'oració en llengua estranya. Doncs ¿a què ve que tant sovint en nostres iglesies, cada día més, oigam cantar i passar el Rosari en llengua castellana, resultant un rosari bilingüe, que té sa part de ridícol, o bé unes Avemaríes tant desastrosa-