Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/66

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


la patria. Es no conèixer la naturalesa humana pensar que'ls homes han d'amar i fer sacrificis per aqueixa idea abstracta de patria, per aqueixa mare desconeguda que és la patria en els sistemes unitaristes. Qui no coneix a sa mare no l'estima; si la coneix sols de nom, son amor és també molt superficial; i la mare patria en els dits sistemes és sols coneguda d'una manera gens a propòsit per inspirar amor.
 Hi ha dos sentiments semblants al que estem descrivint, amb ell relacionats i que fàcilment se poden confondre amb el sentiment de patria. El sentiment humà, fundat en l'unitat de naturalesa entre'ls homes i que'ns lliga a tots els uns als altres, i el sentiment nacional, nascut de l'unitat de lleis o institucions fonamentals entre diferents pobles qui formen una nació. Ambdós són nobílíssims, devem conreuar-los amb amor; mes les relacions humanes, per ésser perfectes, necessiten ademés aqueix sentiment de patria, essencialment regionalista, que fixa la certa vaguedat del sentiment humà i dóna força al sentiment nacional. El sentiment de patria, per lo mateix que prové més immediatament de la naturalesa, que té encara molt d'instintiu, que's conserva i s'enforteix amb la pràctica de la vida, que no necessita raciocinis per ésser comprès, dèu ésser més conreuat en una època democràtica, en la que'l poble vol guiar-se més per sí mateix, i en que, per lo tant, l'influencia dels grans principis és més dèbil, i el desig de gloria desapareix.
 Per això diguérem anteriorment que les grans unitats polítiques han tingut raó d'ésser com a instruments de la Providencia de Déu en la civilització i cristianització del món; mes un cop el gran Pare de families de l'humana especie ha trencat les barreres que separaven homes d' homes, pobles de pobles, el sentiment humà, sobrenaturalitzat per la caritat cristiana, ha d'ésser la potencia civilitzadora i la que porti la Veritat fins als últims termes de la terra. Havem vist al gran Pontífix, qui seu en la cadira de Sant Pere, voler desfer-se de tota protecció política en les missions d'Orient, i avui, l'acció pontifical, segons lo que bonament se pot compendre, tira a espiritualitzar totalment el ministeri de la propagació evangèlica. Es cert que'l sentiment polític, que moltes vegades confonem amb l'amor de patria, té en determinades circumstancies una gran potencia;